“Lo que no puede ser no puede ser, y además es imposible”, repeteixen amb aquella gallardia i aquell gust per l’amenaça quartelera que els són tan propis. Tant l’impossible com el possible són fills del poder, un dels mots més caragirats del diccionari perquè tan aviat és un verb prometedor (“Yes, we can”) com un substantiu amenaçador (“ànsies de poder”) (i aquí faig un parèntesi seguit, encara que sigui lleig, per declarar que jo m’estimo més el tercer significat, l’adverbial, la forma col·loquial de potser: “Aquesta vegada poder sí”. La gràcia d’aquest trio lalalà és que tot i ser el mateix mot es pronuncia de tres maneres diferents, si més no en el dialecte central, per això no el confondrem mai).

Podria ser que l’exercici del poder, no ho descarto, conferís aquesta habilitat de discernir les possibilitats que té cada cosa. Però m’ensumo que més aviat el que fa és augmentar la sensació de potència, el perill de la qual és el deliri d’ omnipotència. No en va de qui té massa calers en diem que és un potentat i del ministre que mana massa, un plenipotenciari.

Si una cosa estem aprenent amb el lèxic del conflicte és que tota cara té la seva creu. Així, un concepte tan ambiciós com el que ens ocupa tampoc s’escapa de la derrota, hipòtesi que lingüísticament parlant es concreta en els antònims. Si el contrari de la potència, doncs, és la impotència, el del poder mateix és el despoder, un mot certament infreqüent però no per això menys cruel. Com el desordre o la despoblació, el despoder només el pot experimentar qui ha viscut la situació contrària. En aquest cas, tenir la paella pel mànec.

I tanmateix la paella pel mànec ara la tenim nosaltres. Vostè i jo, vull dir. La prova més fefaent que el poder no ens fa més lúcids ans ens ofusca és l’obcecació amb què govern espanyol i caverna mediàtica acusen en Mas i en Junqueras de ser els instigadors de tot plegat. No s’adonen que Convergència i Esquerra només són els apoderats dels qui els hem fet l’encàrrec. I que, com a poderdants que som, en el moment que no ens ho facin bé, els retirarem els poders. Tinguem-ho present: ara mateix el potencial és nostre.

L’impossible, doncs, és una entelèquia fins que no arriba un director de cinema i et demostra que no solament no ho és sinó que, en fer-se possible, et pot arrossegar, a tu que et creies poderós, cap a l’estupor més total, cap a aquella incredulitat del qui contempla el desastre amb cara de desolació mentre va mormolant “no pot ser”.