Nova cabriola narrativa del director de Trainspotting, Danny Boyle, que juga amb la fragmentació i el desordre per explicar una història força simple que encaixaria en els paràmetres del cinema negre en la prestatgeria d’atracaments imperfectes. No sé si hem perdut el nord, però el que si s’ha perdut és la linealitat cronològica a l’hora de contar els thrillers actuals. Així ens trobem que els directors més cridaners del moment es veuen obligats a marejar la perdiu, a embolicar la troca, a enredar l’espectador amb rebrecs i prestidigitacions de tota mana per sorprendre, una mica més si cap, a un espectador avesat a desxifrar tota mena de jeroglífics temporals. Hi ha històries explicades del dret i del revés, de dalt a baix, de dins a fora, de pe a pa, d’aquí cap allà i, la que ens ocupa, també va en totes direccions, com un relat en abisme, que va obrint portes i finestres tot multiplicant els camins a seguir per perdre’s més fàcilment.

La trama criminal explica com el jove Simon (James McAvoy), empleat en una casa de subhastes, es confabula amb uns atracadors d’obres d’art per robar el quadre de Goya, Les bruixes en l’aire. Però durant l’assalt, Simon es salta el guió i aleshores rep un fort cop al cap del líder dels lladres, Frank (Vincent Cassel) i això fa que perdi la memòria. Aquest estat amnèsic fa que Simon oblidi on ha amagat la preuada tela posant dels nervis als lladres que estan disposats a matar-lo. Per desencallar aquest atzucac, tiraran de beta d’una doctora especialitzada en hipnosis que els ajudarà a omplir les llacunes de memòria que pateix aquest personatge amnèsic digne de figurar al costat d’il·lustres despistats amb cervells desmuntats com era el protagonista de Memento de Christopher Nolan.

Per la meva part haig de dir que aquests mosaics de peces trencades ja no em treuen la son perquè la capacitat de xoc s’esvaeix en cada rebrec que em fan, encara que haig de confessar que finalment m’enxampa el caràcter lisèrgic de les imatges confuses i insegures de Boyle que cerca una mena d’estat en trànsit en l’espectador-pacient. Això és produeix per la profusió en alguns moments de plans que juguen amb reflexos, miralls i vidrieres que afavoreixen perspectives obliqües amb rostres qüestionats, així com la presència d’algunes vistes nocturnes de nusos viaris virats en vermell, perfecte metàfora visual del laberint per on ens porta la pel·lícula. Al final ens queden alguns fascinats instants enmig d’un relat desconstruït que gira sobre els inextricables racons de la ment escorcollats per una hipnotista detectivesca llicenciada a El gabinet del doctor Caligari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada