Al 1951 el psicòleg nord-americà Solomon Asch va fer un curiós experiment on mostrava a uns voluntaris unes cartes i aquests havien de determinar quines eren les figures més grans i quines no. La resposta correcta era evident però Asch va afegir un matís interessant: la meitat dels participants més o menys estaven confabulats amb l’experimentador i donaven una resposta incorrecta. Doncs bé bona part dels participants reals van donar la resposta equivocada. Van cedir a la conformitat social, al que estava acceptat. L’experiment es va repetir en diversos països i cultures i els resultats van ser similars. Un detall curiós és que quan se’ls demanava per aquest canvi d’opinió els participants que havien donat la resposta equivocada asseguraven que havien tingut mala vista o coses similars. Però era obvi que el motiu era que havien cedit al que deia el grup. Això acostuma a explicar molts fenomens socials com l’acceptació de les diverses creences religioses o ideologies. Molta gent dubta d’aquestes creences en el seu interior però no vol dir-ho en públic. L’origen segurament és a la nostra prehistòria. El ser humà depenia del grup i ser exclòs del grup significava habitualment la mort. En les societats més complexes com la nostra sovint no és la mort el que li espera a qui dissenteix però sí una certa exclussió.

L’altre dia vaig viure una d’aquestes situacions. Un grup de residents catalans parlava sobre la possibilitat de la independència d’aquest territori. Doncs bé els més refractaris callaven per por al rebuig dels altres. Aquesta escena, fa uns anys, hagués estat similar però a l’inrevés. Recordo una escena similar en una conversa sobre religió on els creients callaven per por a les burles dels altres. Fa unes dècades el silenci estava habitualment en l’altre bàndol. Però l’experiment d’Asch no és tan negatiu com sembla perquè ens indica que sempre hi ha dissidents i gent que diu que l’emperador està despullat. És evident que són una minoria i acostuma a ser castigada però existeix en totes les societats. Ni les teocràcies islamistes com l’Arabia Saudita semblen haver apagat el pensament propi només la seva expressió pública. I això és positiu. Certament les societats tenen tendència a la uniformització i la majoria dels humans ens adaptem als engendres ideològics de torn però mai la conformitat és absoluta. Sempre hi ha resistències. Sempre hi ha canvi. Sempre hi ha esperances.