Al 1971 a l’Espanya franquista es va detenir al primer objector de consciència no religiós: Pepe Beúnza. Un personatge interessantíssim que va néixer al 1947 a un poblet andalús, fill d’un notari i es que va criar a València. Quan era un adolescent va estar fortament influenciat per la filosofia pacifista de Lanza de Vasto, un seguidor de Gandhi i la no-violència.  I va decidir que es convertiria en objector de consciència a l’exèrcit espanyol per raons filosòfiques. Ell mateix explicava que va contactar amb els testimonis de Jehova, que no servien a la milícia, per motius religiosos i que eren empresonats. Però Beúnza afegia que no van poder fer un front comú perquè els testimonis li contestaven que no s’havia de lluitar per res perquè el propi Deú molt aviat governaria la Terra i no seria necessari cap exèrcit. Beúnza concloïa que els seus objectius pacifistes eren molt difícils d’assolir però, probablement, més probables que els d’aquell grup religiós. Beúnza va pagar un preu alt per ser el primer objector de consciència filosòfic a Espanya: més d’un any a la presó i un altre any en un batalló disciplinari militar a la llavors colònia espanyola del Sàhara. Aquest activista veuria com 4 dècades després una part del seu somni es complia i al 2001 el servei militar obligatori a Espanya era abol·lit. Precisament per un govern conservador. A mitjan dels 80 Espanya va regular l’objecció de consciència i a final de la mateixa dècada va començar el moviment dels insubmissos. Desenes de milers de joves es van negar a prestar el servei militar i centenars d’ells van anar a la presó. La protesta va acabar portant a la supressió del servei militar espanyol.

Però posem les coses en el seu context. Durant els anys 90 i la primera dècada del 2000, França, Bèlgica, Itàlia, els  Països Baixos i al 2011 Alemanya van fer el mateix i sense tanta protesta. El motiu és que els estats apostaven per unes forces armades més professionalitzades i menys costoses. Diguem que l’únic que sobresurt del cas espanyol és la magnitud de la protesta contra la conscripció obligatòria. Malgrat això, no hem de restar mèrit a la tasca de persones com Beúnza, que després de sortir de la presó va continuar amb el seu activisme antimilitarista. Em quedo amb algunes de les seves reflexions. La primera és que les coses s’han de posar en perspectiva: diguem d’uns cent anys. Llavors es pot observar que hi ha hagut canvis importants. Potser no s’ha arribat al seu somni d’un món desmilitaritzat però hi ha hagut avenços importants. La segona és que els avenços produïts són reversibles i que això no passi requereix una ciutadania exigent i atenta. Que curiosament seria el mantra del liberalisme ben entès: la consecució de la llibertat requereix una eterna vigilància que no sigui malmesa. I, finalment, em quedo amb el fet que quan es va contra institucions i actituds injustes, sovint s’ha de pagar un preu altíssim. En el seu cas dos anys  o més de captiveri. Però també que són aquesta minoria d’irreductibles els que fan moure la societat.