Ja fa temps que algú va afirmar que una idea no val res si no és executada i això requereix un esforç titànic que pocs estan disposats a assumir i menys encara, a fer tot el necessari perquè sigui possible. Aquesta constatació es reprodueix en tot tipus d’organitzacions, incloent-hi també les del teixit associatiu. Cal assenyalar el gran mite sobre la clàssica encensa de bombeta que com a tal rarament existeix.

Les idees solen funcionar més aviat com a punts de partida, i per tant, han de ser treballades, evolucionades, perfeccionades, provades, tot el que sigui necessari fins a aconseguir el resultat esperat. Per aquest motiu, una idea pot significar, més o menys, el 5% d’un plantejament innovador i el seu desenvolupament el 95% restant. Amb aquestes premisses clares, es fa difícil ignorar que innovar, desenvolupar una nova idea, requereix un gran esforç i valentia per portar-la terme.

Una idea és com una obra de teatre. Necessita un bon productor i un bon promotor, encara que sigui una obra mestra. El mateix passa amb una idea, per més bona que sigui. Necessita ser impulsada per un bon equip que l’executi, que la converteix en una realitat tangible. Per fer-ho possible cal recórrer a persones, que fora del funcionament normal de la societat, són capaces d’assumir reptes innovadors i creatius, proposant-se voler fer una cosa per acabar fent-la. Una vegada donat el primer pas, que marca la direcció del camí a seguir, s’amplien molt les possibilitats de participació d’altres grups o persones.