La mítica pel·lícula on Felix Ungar (Jack Lemmon) i Oscar Madison (Walter Matthau) intenten harmonitzar dues maneres diferents (sovint al voltant de la cuina) d’entendre la vida, em ve que ni pintada per reflexionar sobre la notícia que alguns cinemes han començat a oferir una alternativa a les tradicionals crispetes consistent en unes paperines de daus de pernil de gla. Un pernil, però, que s’acompanya amb la, aquesta sí, tradicional beguda carbònica. En racions que poden arribar al litre.
Amb independència de la crisi dels dos sectors (el del cinema per mor de l’IVA i el del embotit per la bombolla dels ibèrics) no sembla que l’iniciativa vagi en la línia de mantenir les nostres lleis ni les nostres tradicions. Perquè, per un costat, tornem al cine de les infanteses de qui ja tenim una edat o dues, on fins i tot et podies dur el sopar en una carmanyola per fer un mos a la mitja part de la sessió doble. Un cinema que va quedar prohibit per les sales emmoquetades i de butaques vellutades. I per l’altre, anem poc a poc desfent els maridatges que la tradició ha anat configurant. Perquè, al marge d’aquest insòlit aparellament entre pernil de gla i beguda carbònica que hauria de fer aixecar en armes als addictes a la tapa de pernil i la copa de fino, cada cop sovintegen més les campanyes de diversos gremis de restauració que promocionen alguns dels seus productes amb l’omnipresent i futbolera cervesa (altra cop la beguda gasada).
Insisteixo, estem fent estranyes parelles. Probablement en nom d’una rendibilitat de productors i venedors que em sembla legítima, i més en aquests temps de crisi. Però potser algú hauria d’intentar posar-li el picarol al gat. Altrament –el fenomen ja ha començat amb la darrera campanya publicitària de la marca Coca Cola- acabarem essent nosaltres els únics culpables de l’onada d’obesitat i pressió alta que ens està afectant. El problema no son els aliments curulls de calories i sal. El problema és que nosaltres no ens passem tot el dia fent esport.
Per Francesc Murgadas / ACPG – Redacció
