El desmuntatge inevitable de l’estat del benestar té una data inicial, la de l’enderrocament del Mur de Berlín. L’existència de països comunistes, va frenar considerablement l’explotació sense control del sistema capitalista. Tot i que el sistema comunista atemptava contra els principis bàsics de la llibertat humana, els seus postulats defensaven la creació d’una societat més igualitària, molt diferent de la capitalista, basada en la llei de la selva, del més fort que es menja al més dèbil.

Tenint en compte el fet d’una cobdícia humana insaciable, l’estat del benestar, considerat com una organització burocràtica excessivament costosa, suposa una gran trava a l’enriquiment ràpid dels depredadors neoliberals. També l’estat del benestar posa en evidència el seu deficient funcionament i la seva política, que no garanteix l’exercici de les llibertats humanes, sinó tot el contrari, converteix als seus protegits en submisos súbdits dependents.

En una societat, en la que la llibertat tira del carro del progrés, amb una esperança de vida propera als 100 anys, no es pot acceptar renunciar a deixar de pensar i de lluitar per alguna cosa, que no pot ser altra, que construir entre tots, ja no un “Estat del Benestar”, sinó una altra cosa molt diferent, la “Societat del Benestar”. No es pot caure en la trampa dels actuals ciutadans, que en deixar de ser actius, han deixat de lluitar per ser els amos del seu propi destí, convertint-se en servents d’un estat ingovernable que atempta contra el progrés de la llibertat humana.