L’esperança del món és la família (i 2)

És ben constatable que les famílies aguanten el teixit social en aquests moments de crisi tan brutal. Pares, avis, jubilats que donen estabilitat, ingressos una mica més fixos i sobretot recolzament i suport en moments de defallença, quan sembla que el futur és torna fosc i que potser no tindrem oportunitats de remuntar. És llavors i en moments de malalties greus, de suport per baixes de salut, etc. que retrobem el valor de la família, de la nostra particular família, que potser no és la millor de totes, però que és la llar on som i serem estimats i acceptats sense condicions, perquè som nosaltres, i perquè l’amor tot ho pot i tot ho venç. La família és el lloc natural de l’amor: entre esposos, entre padrins, pares i fills, cosins, ajudant els més febles… I per més que avui sigui tan distinta, i que algunes coses no ens agraden, podem tornar a valorar-la i retrobar-la. Novament ho hem constatat en les passades festes de Nadal, Any Nou i Epifania: quina sort tenir una família i com enyorem els qui ja han traspassat a la vida eterna! Quin goig poder estar junts i fer la vida units, per més que hi hagi alguna situació que reclama reconciliació i tornar a començar. Redescobrim la família com el santuari de la vida i de l’amor i donem gràcies a Déu per les persones concretes de les nostres famílies!

La família té un protagonisme especial en l’anunci de la fe i de la persona de Crist, com, de fet, el va tenir la Sagrada Família de Natzaret. “Fer de cada llar un Natzaret”, difonia el nostre sant Josep Manyanet. Un gran ideal de virtut i de comunió en l’amor. Crec que caldria ressaltar encara més el valor actual de la família de cara a la formació de la persona, una formació “integral” en tots els camps, sense oblidar l’ensenyament dels valors ètics i la religiositat fonda; igualment és molt important per a la transmissió de la fe a les noves generacions, perquè només uns pares i uns padrins que s’estimen i viuen la fe, poden donar a entendre, més enllà de teories, el valor que té a la vida tenir fe en Déu i caminar acompanyat pel sentit de l’existència, sabent que no acaba en el buit sinó en la plenitud feliç i l’eternitat que és Déu; i encara, en tercer lloc, el compromís en l’anunci de Crist a tots els que ens envolten. És per això que la família està cridada a tenir un paper molt rellevant en la Nova Evangelització.

Per tal que les famílies siguin actores de la Nova Evangelització calen compromisos concrets per sembrar llavors del Regne de Déu. Aquests compromisos podrien ser en una major comunicació a la família, i per tant menjar junts, pares i fills, almenys un dia entre setmana per dialogar; resar junts alguna oració o llegir l’evangeli del diumenge abans i comentar-lo a la manera de cadascú; tenir algun racó de la casa amb major silenci, amb una imatge religiosa devota. I certament el que ja sabem que és essencial i que ens fa créixer en la fe i en les ganes de transmetre-la: participar en la missa dominical, encara que no pugui ser de tots junts; i cuidar tot allò que signifiqui manifestar públicament i amb naturalitat la nostra fe cristiana; que sigui conegut dels parents i veïns que som catòlics i, ja que ens estimen i valoren, que també respectin i valorin que siguem cristians, ja que ells també se’n beneficiaran.

Per què no en parlem amb els de casa i ens proposem alguns d’aquests compromisos? Que aquest Any de la Fe ajudi totes les famílies de cara a assumir en la seva vida, amb urgència, el que som: evangelitzadors!