No hi ha res pitjor que una solitud no desitjada perquè les persones som éssers socials i només ens podem entendre en la relació amb els altres. Però al mateix temps no hi ha res millor que una solitud elegida perquè és la que ens permet desenvolupar-nos més el que som o el que podem ser. Quina és la diferència, doncs, entre aquell pres que està en una cel·la de càstig aïllat i, amargat i un ermità que medita joiós en un espai similar? En l’elecció evidentment però també en el fet que és precisament en la solitud quan ens trobem a nosaltres mateixos: amb els nostres dimonis i fantasmes en un primeríssim lloc. I el que descobrim o ens ve al cap sovint no ens agrada. Si ho fem lliurament podem combatre-ho i si no és així aquestes fantasmes de l’inconscient ens acaben devorant. És un tràgic dilema ja que necessitem els altres però al mateix temps és imprescindible una autonomia i uns moments d’aïllament per tornar a connectar. Des de fa anys m’han interessat les diverses escoles de meditació com la famosa zen però n’hi ha d’altres que busquen recercar en l’interior d’un mateix. Els eremites cristians fugien dels racons poblats i anaven a muntanyes o deserts per trobar allà a Déu. D’altres han preferit trobar-se a ells mateixos. Però la pregunta és clau: què busquem?

La solitud com deia abans ens deixa despullats davant el que som i el que pensem. No tenim televisió, internet o uns veïns, familiars o amics que ens entretenen amb moltes coses. Estem sols davant…No ens enganyem, d’entrada amb el nostre avorriment. I després sovint amb la desesperació perquè per molt que diguin els gurus no es pot deixar de tenir pensaments o pensaments negatius. Sí podem, en canvi, canalitzar millor el que se’ns passa pel cap i, sobretot, conèixer-nos millor. Aquesta lliçó me la va explicar fa anys un conegut meu que em va preguntar què ets? I jo li vaig respondre la meva professió. Tot seguit va replicar: Sí, sí, però que ets? I encara cerco la resposta. Sóc evidentment el que he elegit fer (de vegades per gust i d’altres perquè em sentia obligat) i tots els pensaments que se’m passen pel cap. I cada vegada més penso que també sóc els altres ja que ells em defineixen amb la relació que tinc amb ells. Però sobretot cada cop albiro més que en el fons sóc tot el que hi ha i m’identifico (de moment només una miqueta) amb la totalitat. Quina paradoxa: sóc tot el que hi ha i al mateix temps sóc un sol. No sóc res però ho sóc tot. I quan el meu cos s’hagi podrit els atoms que ara em formen seguiran existint amb una altra forma. De la mateixa manera que la meva forma i la meva manera de pensar són lleugerament diferents a la de, diguem, fa uns sis mesos. De totes maneres encara em costa d’entendre que a la pregunta de qui sóc la resposta és tan simple com una variació més i insignificant tot i que per mi vital de l’univers.