Les coalicions parlamentàries sempre condicionen prioritats polítiques en una gestió de govern. El Parlament Europeu no n’és una excepció. El descontentament de molts ciutadans d’arreu de la Unió ha anat creixent degut a les polítiques dutes a terme, basades en retallades socials i, com a conseqüència, l’augment dels euroescèptics, tant a banda dreta com esquerra, ha esdevingut molt preocupant pels diputats més europeistes.  És possible que, en pocs dies, es comencin a veure canvis perquè sembla que finalment s’ha trencat el pacte subscrit el 2014, entre el Partit Popular i el Partit Socialdemòcrata Europeu, un acord inexplicable des de l’inici, degut a les divergències ideològiques què, en teoria, haurien de separar aquestes dues famílies polítiques.

No sé si aquest trencament respon a una conveniència interna per aconseguir més poder institucional o bé pel resultat d’un possible anàlisi de consciència ideològica  què potser els ha fet veure que  han deixat de costat al poble, donant-li al mateix temps la sensació d’haver traït alguns dels principis socialistes.

M’imagino que la proximitat de l’any 2019, moment en el qual s’han de celebrar les Eleccions Europees condiciona molt aquesta decisió de ruptura, tenint en compte la greu crisis estructural i potser també ideològica de molts dels partits socialdemòcrates dels diferents Estats membres. Una crisi interna de la socialdemocràcia agreujada, en part, pel pacte entre aquestes dues famílies, un acord subscrit que ha permès sostenir a Jean-Claude Junker com a President de la Comissió Europea tot i l’escàndol del Lux-leaks, recolzant polítiques conservadores que han descuidat moltíssim els assumptes socials i també l’acord (vergonyós) amb Turquia pel que fa als refugiats.

Els Verds Europeus i l’Esquerra Unida Europea han estat molt crítics des de l’inici, amb aquesta coalició, i sembla ser que el temps els ha donat la raó. Desitjo fermament que tothom es posicioni amb claredat respecte als seus models de societat, no només per evitar confusions entre l’ambició d’uns i els altres, sinó per frenar, com a conseqüència d’aquesta indefinició, la pujada dels partits d’ultra dreta que van agafant més força.

Per a Andorra crec que serà molt més favorable negociar amb una Europa allunyada del “canibalisme neo-liberal” que no pas amb aquella altra més social que té per objectiu la solidaritat entre els pobles i les seves persones.

Ens cal esperar veure què passarà amb aquest divorci per saber si, com he dit al començament, respon a la voluntat de seguir els principis de la socialdemocràcia o, pel contrari, una estratègia per obtenir més poder institucional… Amb el temps ho sabrem. De moment el divorci ja ha començat…