Aquest camí, vorejant penya-segats i cales, ressegueix tota la costa empordanesa. Les vies limítrofes a les cales, en èpoques estivals, són plenes de gent. Per trobar-hi certa calma i intimitat, cal aventurar-se terra endins i allunyar-se de l’immediat confort de la sorra. Només així s’abasten els trossos més inhòspits i resguardats de les masses. Tothom els coneix, tothom els fotografia. Sap la gent, però, quan i per què es comencen a transitar aquests senders?
La nostra costa era assetjada per pirates i corsaris amb intencions absolutament deshonestes
El nom de la cosa, ronda, en delata la funcionalitat primigènia. Per la seva estratègica localització, eren una eina de defensa molt útil. Els visitants que teníem antany eren poc amigables, una tendència de l’època. Durant els segles XV, XVI i XVII, la nostra costa era assetjada per pirates i corsaris amb intencions absolutament deshonestes. En aquest context, vigilar els seus moviments amb l’avantatge que proporcionava la localització d’aquests senders era molt beneficiós, permetia avançar-se als seus plans. El camí de ronda connectava localitats estratègiques amb fortificacions, molins, torres de guaita, fonts d’aigua o convents. Una xarxa defensiva completíssima.
Els primers mapes que documenten la zona, i en els quals ja apareix aquest sender, daten de 1640. Això no vol dir, però, que no fossin usats des d’encara abans. La militar, era la funció més destacada. Hem de pensar, per això, que eren camins públics i que, a banda de la tasca protectora, podien usar-se amb altres finalitats. Els pescadors, sobretot, en treien profit: per pescar i anar a collir musclos, eren ideals. A vegades, també hi passaven ramats d’ovelles o s’hi feia carbó. La gent de la zona els utilitzava amb absoluta quotidianitat. Definitivament eren més locals que no pas ara.
Per comprendre el camí de ronda actual, hem d’avançar uns quants anys. La situació comença a canviar el 1923, quan va aparèixer el projecte d’urbanitzar s’Agaró. La Costa Brava ja ha estat batejada i els primers visitants començaven a insinuar-se-li. En aquest punt, es va començar un llarg, i encara vigent, procés per potenciar-ne els atractius. Amb això al cap, a s’Agaró, es construeix un passeig sobre un antic corriol que recorria tota la façana marítima. Aquestes obres són el precedent de tantes. El 1954 es decreta que la preservació dels penya-segats és obligatòria. A banda d’això, d’aquestes poques restriccions a l’hora de construir, no hi ha cap projecte unitari. Per això, la diversitat regna en aquests senders: passejos ben consolidats o corriols pràcticament intransitables, molt senyalitzats o gens, amb continuïtat evident o amb pinta d’atzucac. De totes maneres, com que perdre-s’hi és una meravella, no passa res si us falla el tema de l’orientació.
