Les restes del naufragi: “Il villaggio di cartone” d’Ermanno Olmi

Quan tot feia pensar que el veterà director italià Ermanno Olmi es retirava després del seu anunciat adéu en la pel·lícula Cien clavos (2007), ens trobem celebrant que hagi decidit valentament tornar a filmar. Ermanno Olmi no sembla resignar-se a emmudir la seva veu davant de les turbulències del món que estem vivint i/o patint i filma Il villaggio di cartone, una història crepuscular i amarga sobre un capellà que veu com el seu món s’ensorra mentre una munió de clandestins es fiquen dins de la seva parròquia.

L’ancià capellà (Michel Lonsdale) és testimoni de com la seva església es dessacralitzada i les imatges religioses són desmuntades. Aquest procés de buidatge de contingut d’una església on ell ha estat capellà des de jove serveix perquè el mossèn prengui consciència de l’inexorable pas del temps, de la solitud a la qual es veu abocat acompanyat per un aclaparador sentiment d’orfenesa mentre la seva església és reduïda a un escenari despullat i, també, un qüestionament de la fe al travessar aquest moment de crisis religiosa i personal. Enmig d’aquesta cruïlla existencial arriben una sèrie d’immigrants il·legals que troben refugi en aquesta parròquia en desballestament. Un evident revulsiu pel vell capellà que el menarà a prendre decisions i a replantejar-se tant les seves creences com el seu passat.

Aquest relat pren ben aviat un caire simbòlic des de la seva pròpia concepció al privilegiar un espai tancat com aquesta església en camí del desús i fer desaparèixer radicalment el món exterior. Una posada en escena que no vol dissimular la manifesta teatralitat d’una història reduïda als mínims elements per construir una progressiva geografia de la buidor que tenalla al mossèn. La intromissió dels sense papers perseguits per la policia incorpora alhora un interrogament dels nostres valors fundacionals europeus com la llibertat, la tolerància, el respecte o l’acollida. Un conjunt d’ideals elevats que també semblaven sagrats però que les mesures legals han posat contra les cordes mitjançant l’expulsió, la persecució, la detenció o la marginació dels més desfavorits.

Una recomanable pel·lícula d’alt contingut social i espiritual que contribueix a repensar el món en què vivim. Però que no ho fa des del pamflet, des de la retòrica o la xerrameca, sinó des de la bellesa i el lirisme d’unes imatges de marcat segell al·legoritzador que traspuen un cert ascetisme formal i escènic però alhora amb un treball laboriós d’il·luminació prou expressionista per esculpir els rostres dels acampats en la parròquia en escenes de clarobscurs tot creant moments escultòrics de gust religiós.

Una lúcida i urgent reflexió humanista sobre cap on anem, un emotiu crit d’alerta – com resen les darreres paraules inscrites en la pantalla – que ens interpel·la a fer alguna cosa abans que la història se’ns emporti a tots. Un sentiment de neguit i angoixa es fa evident en les profundes i misterioses imatges d’Ermanno Olmi que no pot renunciar a descriure aquest desgavell general amb unes darreres imatges categòriques: unes restes d’un naufragi en la sorra d’una platja. Una al·lusió metafòrica de l’atzucac de la nostra avançada civilització així com la clara plasmació de la tragèdia real de molts immigrants que s’han quedat a les portes del somni.

Per Joan Millaret Valls / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.