Hi ha mots que ens posen davant les nostres contradiccions. No solament com a grup sinó també com a individus. Que jo sàpiga, aquestes paraules no tenen nom, però les podríem anomenar mots Jeckill&Hyde, perquè ens col·loquen davant de les dues cares amb què ens podem enfrontar al món.
Una és bicicleta, de què últimament s’ha parlat força perquè l’ajuntament del cap i casal en va celebrar el dia universal o no sé quina mandanga. La bicicleta ens agrada perquè és divertida, manejable i no contamina, però ens emprenya quan qui hi va al damunt és un d’aquests vàndals del Bicing que encara no s’han adonat que els carrils tenen sentit de circulació i pedalen per Consell de Cent en direcció contrària. La majoria hi vam aprendre a anar quan érem nanos, i segurament això és la causa que mantingui la doble denominació: bici, que fa més familiar, i bicicleta, més formal.
Un altre mot Jeckill&Hyde molt de moda és joc. El joc forma part del regne infantil per antonomàsia, per això termes com joguina, juguera o juganer estan connotats d’una manera indiscutiblement positiva. Però quan ens fem grans la cosa canvia i el terme es taca amb una ombra de dubte. Els jocs d’atzar se solen mirar amb complicitat o amb sospita en funció de si n’ets practicant o no, i el jugador és un dels grans perdedors en la panòplia dels fracassats contemporanis (recordeu la cançó del casalot de Nova Orleans?). També els jocs de paraules són sovint mal vistos, com si haguessin estat inventats per emmascarar la realitat, igual que els jocs de mans, tramposos per definició; i no cal dir res de l’expressió fer el doble joc, directament condemnada des del punt de vista moral. Fins i tot el concepte jugada, que en tant que elaboració estratègica implica si més no el valor de l’esforç, tant si parlem, posem per cas, de futbol com de cartes, pot funcionar com a sinònim de ‘mala passada’: “Aquests malparits de la immobiliària, quina jugada que m’han fet!”. Com si el nostre subsconscient no pogués acceptar la idea de jugar net a partir de certa edat.
Ara, el súmmum de l’esquizofreènia ens l’ha proporcionat, per variar, la Generalitat. El govern de Convergència i Unió va declarar aquesta dia que “prepara una nova llei del joc a mida del magnat Adelson per tal que Eurovegas es quedi a Catalunya”. Perquè una cosa és discutir si ruletes, backgammons i escurabutxaques ens semblen reprobables o no, però el qui té la paella pel mànec no està per romanços. Que la llei no s’ajusta a les nostres pretensions? Doncs la canviem i avall. Això sí que és dictar les regles del joc.
(3-7-2012)
