Sovint ens sorprenem d’algunes de les temperatures que s’assoleixen en alguns punts. Si us dic que Xixona al País Valencià pot tenir temperatures molt més baixes que a Glasgow una nit d’hivern potser us sorprendreu. I és que sovint, les dades que mostrem i que us arriben no van acompanyades de totes les explicacions necessàries per entendre-ho. Els microclimes i, sobretot les condicions més locals anomenades de microescala, són determinants.
En aquest sentit, quan arriben segons quins dies d’hivern, es poden enregistrar valors sorprenents. I és que l’aire fred i l’aire càlid tenen característiques diferents. D’entrada, l’aire fred és molt més pesant que el càlid. A l’hivern, les pressions de l’aire, és a dir, el pes de l’aire, marca gairebé sempre valors a casa nostra força superiors. L’anticicló – pressió atmosfèrica alta- domina. A l’estiu, qui té baròmetre veurà que és literalment impossible assolir un valor de per exemple 1.040 hPa. Sovint, al juliol i a l’agost, les pressions volten valors entre 1.010 i 1.015 hPa. L’aire càlid es fa lleuger. És l’anomenada baixa tèrmica nord-africana dels que vàrem ser criats els anys 70 amb els “telediarios” del Mariano Medina i companyia.
Doncs bé, quan encalma del tot l’aire, el fred s’acumula arran de terra i el càlid va cap amunt. Tant és així, que es donen aparents paradoxes com la següent: en una gàbia meteorològica oficial, els termòmetres han d’estar situats a 1 metre i mig del terra. Si l’observatori és complet i està en indret agrícola, trobarem un termòmetre situat a 10 cm del terra per prendre mesures a l’alçada dels primers centímetres de les plantes. Resulta que fa 4 o 5 febrers, l’observatori de Pujalt a l’Alt Anoia va enregistrar un matí una temperatura de 8 °C negatius arran de terra, en el termòmetre de superfície i de 2 °C positius en el de la gàbia. Això significava una diferència d’11 graus en 140 cm de distància!
Traslladem això a clots orogràfics situats a una altitud mitjana o elevada sobre el nivell del mar. Si aquests són molt i molt reduïts de diàmetre, les anomenem piscines fredes. Són punts concrets on es donen condicions de temperatura extraordinàriament baixes respecte a l’entorn. En zones elevades, amb neu a terra i, per tant impediment de perdre escalfor per radiació el terreny, els registres encara són més baixos.
En el cas de Xixona amb 12 graus sota zero va ser en una àrea fora de la població i enclotada. A la Plana de Vic, els anys 20 del segle passat es va arribar a 25 sota zero i, en nits encalmades es pot baixar dels 5 sota zero al centre de Mallorca. A l’Aragó, Daroca, amb gairebé 30 sota zero és una àrea semblant.
Però les veritables piscines fredes d’alta muntanya i clots molt marcats són espectaculars. A Espanya va ser Vega de Liornes, a la banda de Lleó dels Pics d’Europa on fa 1 any, el gener del 2021 es va arribar als 35,8 sota zero. Rècord absolut conegut tot i que en xarxes oficials encara està en vigor el de febrer del 1956 a l’Estany Gento, Pallars Jussà amb 32 sota zero. El gener del 2021, quan Vega de Liornes arribava als 35,8 sota zero, Clot deth Tuc dera Llança a la Vall d’Aran va arribar als 34,8 sota zero.
Aquest gener, una altra “piscina freda”, l’Estany Saburó al Pallars Sobirà ha arribat a marcar unes dècimes per sota dels 30 sota zero. Sens dubte, unes dades brutals que ens portaran a veure els pròxims anys algun valor que assoleixi els 40 sota zero quan es donin les condicions pertinents de més fred i calma a l’alta muntanya.
Per Francesc Mauri | TV3
