Avui vull dedicar unes lletres a aquestes persones que gràcies a elles hem pogut ensenyar als meus fills els seus valors, responsabilitat i respecte. Tots arribarem a majors i pobre del que no arribi perquè s’haurà quedat en el camí. Crec que és una etapa de la vida en què tenim la sort d’estar envoltats d’ells i tots tenen dret a poder viure-la amb la major dignitat possible.

Moltes vegades la gent gran, per diferents circumstàncies, van a passar els últims anys de la seva vida en residències. No tinc res en contra d’ellrs però a mi personalment no m’agraden.

He hagut d’anar alguna vegada a visitar algun amic i he sortit d’allà amb el cor encongit, i això que són bones residències, diuen!

Però és l’ambient, el clima, no sé, gairebé tots els de dins, agrairien una paraula, un gest afectuós, i quant parles amb alguns d’ells, t’expliquen la seva vida i sobretot notes que estan mancats de les visites dels seus amics i dels seus familiars. Molts diuen que tenen fills, però que estan molt ocupats, que no poden venir perquè tenen molta feina; per favor quina tristesa, el que més m’ha ressaltat d’ells és que sempre els disculpen! Sempre seran pares abans que ancians.

És molt trist, tots ells o gairebé tots tenen un familiar darrere, uns fills, uns germans i molts es pregunten on són?

La gent gran sempre m’ha transmès molta tendresa. Els nens no tenen res darrere de les seves curtes existències, els ancians deixen darrere tota una vida d’experiències, de somnis, d’il·lusions, de vivències, deixen la família que un dia van formar i que va omplir les seves vides.

Hi ha moltes persones grans soles, encara que mai sapiguem les estadístiques. La meva humil opinió és que estem perdent el més important, l’autèntic concepte i valor de la família, que és el pilar principal de la societat, d’aquesta societat on es diu que hem anat creant tantes comoditats que fins i tot hem arribat a creure’ns que els nostres majors estan millor en aquestes fabuloses residències, que són com hotels, que a les nostres humils cases envoltats dels crits i afecte de tots els seus éssers. Aquí diuen que estan molt millor més tranquils, més ben atesos, Ens justifiquem crec jo.

He arribat a pensar, que potser que aquesta crisi ens hagi fet un favor a tots en aquest aspecte, i hagi posat una mica les coses al seu lloc, sobretot per la gent gran, ja que alguns familiars han vist que les pensions d’ells, en aquest moment vénen molt bé a l’economia i ara estan millor a casa seva. ¡Rectificar es diu que és de savi!

Només vull dir amb això, únicament als que utilitzen les residències com a aparcaments per als ancians, que per desgràcia són molts els casos.

Com també he de reconèixer, que cal saber les condicions i situacions de cada familiar, com alguns d’aquests ancians no volen anar a casa de cap fill o familiar, per no ser un destorb o molèstia o perquè no tenen més remei que anar.

D’ells podem saber les seves històries, la seva saviesa, la seva cultura i hauríem de ser conscients que la vida passa per a tothom, i també ens arribatà el moment de patir la soledat, com alguns d’ells la pateixen, i per llei de vida.