La setmana passada, dins el programa “Envelliment i salud”, les dues especialistes van oferir a l’Espai d’Escaldes-Engordany, una interessant xerrada en forma de taller sobre les malalties mentals i específicament sobre l’Alzheimer. La neuropsicologia és la disciplina psicofisiològica que estudia les relacions entre l’activitat mental i el comportament, i les estructures cerebrals.

L’afectació va ser estudiada per primera vegada, pel Doctor Alois Alzheimer l’any 1901. Després, l’any 1906 amb la mort d’una pacient (Auguste D.), l’especialista va poder analitzar el cervell postmortem de la persona afectada per una determinada simptomatologia en l’entorn de la demència.

L’any 1907 el Dr. Alois Alzheimer va atendre una pacient de 51 anys que presentava un important quadre depressiu, que va coincidir amb el deteriorament progressiu de la seva capacitat cognitiva. La pacient, alhora patia d’una desmesurada gelosia de les persones del seu entorn més pròxim. (familiars i/o cuidadors).

Els estudis van continuar fins a establir-se el protocol de diagnòstic que ara, 100 anys més tard, ja s’aplica amb garanties, arreu.

L’Alzheimer es caracteritza pel deteriorament progressiu i persistent de les funcions mentals. Això es tradueix en una sèrie de canvis al cervell que no són habituals i que fan que aquest òrgan s’envelleixi més ràpidament, que en les persones no afectades.

D’aquí que sovint hom es planteja l’interrogant, “Envelliment o demència”?.

En l’envelliment normal per l’edat, la persona té conciència dels canvis en els seus reflexes i en l’alentiment de les seves activitats diàries, però, això no sol succeir en els casos d’Alzheimer, ja que sempre ho detecta abans la família que no pas l’afectat.

S’ha de constatar, que les alteracions que abans es coneixien com a “demència senil”, un 70 % d’aquestes disfuncions mentals detectades, corresponen a la malaltia de l’Alzheimer. Juntament amb l’augment de l’esperança de vida, això fa que

actualment, l’Alzheimer sigui considerada una de les malalties mentals més invalidants

del nostre segle. L’Alzheimer no té cura, el que sí hi ha, són tractaments pal•liatius que poden millorar la qualitat de vida del pacient.

Com és sabut, és una malaltia progressiva que invalida mentalment al pacient, però no li causa la mort, això sí, en estadis més avançats la persona es totalment depenent i necessita una atenció personalitzada. El grau de menyscabament és diferent en cada un dels afectats i en cada una de les fases.

Els signes d’alarma segons les neuropsicòlogues, són les pèrdues de memòria, la dificultat per realitzar tasques habituals, el fet de no trobar les paraules adients en el moment que s’estableix un diàleg, etc. També hi ha una desorientació espaial (espai i temps), que juntament amb la incapacitat per a controlar-se la pròpia medicació, genera una total dependència de l’entorn familiar i/o dels cuidadors.

Les especialistes van introduir el taller, presentant el documental “Bucarest, la memòria perduda”, un acurat treball, realitzat per Albert Solé, fill del conegut polític i catedràtic, Jordi Solé Tura, que des de fa temps pateix aquesta malaltia neurodegenerativa.

Quant als factors de risc, en primer terme hi ha l’edat, després la història de família, la hipertensió, l’alcoholisme i la dislipèmia (concentració de greixos: colesterol).

Un altre factor condicionant, hi ha el fet de teir una xarxa de relacions socials molt pobra.

Quant al factor hereditari es podria parlar d’un percentatge del 0,5 a l’1 %. (No herditari, però sí genètic).

Per altra banda, s’ha comprovat que en l’envelliment, també amb amb l’alzheimer hi ha una certa regeneració de les neurones del cervell, però mai es compensa amb les que moren. Aquesta descompensació progressiva accelera el desenvolupament de la malaltia.

En l’evolució de l’Alzheimer, s’altera el funcionament habitual del cervell i el seu diagnòstic s’ha de fer en base a criteris clínics, amb una font d’informació familiar fiable, i amb una exploració neuropsicològica, que també requereix de la ressonància magnètica. A través de les imatges coronaries en cadena i en el temps, es port arribar a comprovar l’encongiment del cervell en la progressió de la malaltia. (Exemple: imatges en 10 anys).

Conclusió: En l’Alzheimer, (la depressió hi pot anar associada), hi ha una perdua molt ràpida de la memòria immediata, així com la desorientació, alhora que es presenten dificultats del llenguatge. Més tard, no es reconeix la família, i els afectats no poden

controlar el seus diners, alhora que tenen enormes problemas per identificar les cares. Quant als canvis cognitius, es repeteixen les coses, i malgrat els oblits constants, el malalt és nega a reconèixer que li falli la memòria.

L’any 1998, la I.P.A. (International Psychogeriatric Association) va proposar d’utilitzar l’expressió « Símptomes Psicològics i conductuals de les demències »…per a establir un protocol universal pel tractament dels pacients afectats. Amb l’objectiu de tractar específ icament cada una de les fases: Inicial, moderada i greu.

En la segona fase, es quan augmenta la dependència, i les alteracions cognitives són molt evidents. En la fase greu amb una afectació cerebral important, el malalt adopta la “posició fetal”.

Finalment les neuropsicòlogues Susana Forné i Sandra Navarro van reafirmar-se en que ara per ara, l’Alzheimer no te cura, però hi ha tractaments farmacològics per a controlar els simptomes, així com programes de psicoestimulació molt adients.

Tanmateix les teràpies d’acompanyament permeten fer activitats per afavorir les funcions del cervell d’aquests malalts (gimnàstica mental).

S’ha de constatar que el malalt d’Alzheimer l’ùltim que perd és l’afecte, i aquesta és una

de les habilitats socials que es conserven sempre, ja que l’alzheimer, com hem dit abans no causa la mort.

Una frase per recordar…”Encara que no sempre hom recorda amb exactitud per què ha estat feliç, no oblidarà mai que ho ha estat”….