Hi  ha una teoria antropològica (que comparteixo) que diu que l’home no es va convertir en l’amo del planeta fins que el llenguatge es va sofisticar i li va permetre crear ficcions. Això hauria passat fa uns 70.000 anys i va suposar una veritable revolució cognitiva. A veure si ens entenem: els animals viuen, sobretot, en el present. Som els humans els qui pensem més en el passat i ens projectem més en el futur i, també, que tenim idees que no es poden demostrar. Com, per exemple, la vida que sobreviu a la vida i l’existència de déus que donen sentit (sovint amarg) a l’existència. Sovint s’ha especulat en quin sentit té això i la resposta és ben clara. Cohesiona les comunitats humanes i fa que els grups puguin ser més grans. Al principi es va passar de les desenes als centenars d’integrants. Més tard, grups molt més grans que avui en dia poden arribar als 1.000 milions. Grups regits per lleis i costums imaginats (tot i que la ficció pot haver-se basat en fets reals) que amb aquesta integració es feien més forts. I així aquests grups més grans i cohesionats en base a la lleialtat a un avantpassat mitificat o a uns déus van eixamplar-se i conquerir el món. I van inventar la ceràmica, l’art i la fletxa, entre altres coses, i finalment l’agricultura. A partir de llavors el creixement encara va ser més exponencial. Els humans creiem en molts déus que no poden ser vistos però que donen sentit a la nostra vida i si ens posem filosòfics la majoria d’aquestes creences no poden ser certes (totes?), ja que són mutuament contradictòries. Creiem en pàtries indestructibles i eternes que aglutinen moltíssims desconeguts i que fa mil anys no existien. No costa res creure que, en mil anys, cap d’elles existirà.

Creiem, doncs, en moltíssimes mentides (o veritats molt i molt simplificades i adulterades) que fan que tirem endavant i siguem més forts. Hi ha més creences d’aquest tipus i deixo a cadascun creure si són mentides o mitges veritats: l’amor, l’amistat… Podem concloure que els animals que més menteixen, nosaltres, són els que més han prosperat i els qui, curiosament, més s’apropen a la veritat. Perquè aquestes mentides o mitges veritats ens han permès conèixer el cosmos millor i també a nosaltres mateixos. I paradoxalment apropar-nos més a…la veritat. Ara bé, resta un dubte: quanta proporció de veritat estem disposats a pair?