Crec que la democràcia és el millor sistema polític o, com va dir Churchill, el pitjor exceptuant tota la resta. També considero que els mals i errades d’aquest sistema poden resoldre’s amb més democràcia i transparència. És un repte difícil però intel·lectualment no és gaire complicat d’entendre. Però amb el pas del temps he començat a adonar-me més profundament d’algunes de les seves serioses limitacions. I estaria bé no deixar el terreny adobat als extremistes antidemòcrates per no ser conscients de les mancances. Començaria parlant que depèn del nacionalisme i aquest la limita. És a dir, la democràcia té un marc natural que és l’estat i requereix que la gent que hi viu es senti part d’una comunitat. Això ho fa més fàcil el nacionalisme. Posem un exemple simple: el dret d’autodeterminació dels pobles. Tots els demòcrates d’Espanya, posem per cas, estaran d’acord en què és el poble sobirà el qui ha de decidir el futur. Molt bé, però qui forma part del poble sobirà? Si creus en el poble espanyol, tots els espanyols. Si creus en el poble català o basc, els integrants d’aquests (siguin els que siguin). Pot existir un poble europeu o mundial? Podria passar però, ni ara ni en un futur gaire proper, hi ha una comunitat d’europeus o terrestres prou sòlida.

La democràcia liberal també creu en la divisió de poders i considera que ha d’haver una vigilància permanent perquè cap d’ells s’imposi als altres. I és important aquesta vigilància permanent. Però per això és necessari que hi hagi una ciutadania educada, atenta i en guàrdia, quelcom que sempre ha estat difícil d’existir. Bàsicament, perquè les persones tenim moltíssimes altres prioritats que no passen pel món polític. I després passa el que passa, que els poders es descontrolen. Hi ha més problemes com el fet que les democràcies acostumen a conviure amb les desigualtats socials i és molt difícil compaginar: l’un home, un vot amb el fet que quants més euros tinguis més influència i poder tindràs. Parem aquí però podríem seguir. La democràcia està basada en una comunitat però llavors exclou (encara que sigui mínimament) els qui no hi formen part. També necessita un ciutadà exigent i atent, el que sovint és més difícil de trobar que els unicornis. I, a més, no tots els ciutadans són iguals ja que els poderosos econòmicament i políticament tendeixen a voler-se imposar als altres. I fins aquí la meva reflexió perquè és relativament fàcil analitzar les mancances però no trobar solucions. Si és que n’hi ha.