Amb una facturació global superior als 100.000 milions de dòlars anuals, els videojocs són la indústria cultural més lucrativa del moment. I, malgrat el degoteig constant de novetats, el títol més venut de la història segueix sent el clàssic Tetris. Amb més de 170 milions de còpies venudes des de la seva publicació el 1984, el joc de blocs amaga tota mena d’interpretacions filosòfiques darrere de la seva arcaica aparença. El mateix dissenyador del joc, el rus Alekséi Pázhitnov, ha reconegut en diverses trobades amb fans que el símil que més li agrada sobre la seva creació la va fer un amic seu: “El Tetris és una metàfora de la vida; tot el que apareix a la pantalla són errors i l’objectiu és corregir-los”.

Quan Pázhitnov va començar a treballar en el Tetris ni tan sols tenia clar què era un videojoc. La seva inspiració va venir d’un popular joc de taula rus, el Pentominó, que reptava els jugadors a completar una capsa col·locant fitxes de cinc blocs en diferents combinacions. El programador va pensar que seria divertit un joc en què aquelles mateixes fitxes caiguessin des del cel i que les combinacions servissin per eliminar fileres.

Pázhitnov va aprofitar els temps morts que li deixava el seu treball al Centre de Computació de l’Acadèmia de les Ciències de Moscou per programar el seu videojoc en un ordinador Electronika 60 de només vuit quilobytes. L’èxit va ser immediat. Un cop el té acabat, el joc s’escampa per tot l’edifici i, sense remei, es comença a distribuir per tota la ciutat amb disquets copiats per a sistemes MS DOS que corren lliurement, en part, per la manca d’ambició empresarial que té el programador en aquell moment.

Serà el seu col·lega Vladimir Poklhilko qui l’animarà a provar sort comercial amb el Tetris i el convencerà per enviar una còpia del joc a l’Institut Tecnològic d’Hongria. Aquest salt internacional li permetria saltar-se el control comercial que la Unió Soviètica exercia sobre qualsevol negoci.

Però aquesta primera exportació seria la que li faria perdre definitivament el control del joc. L’empresari anglès Robert Stein va descobrir el Tetris en una fira del videojoc de Budapest i es va entusiasmar. Els hongaresos el van remetre a Pázhitnov per negociar la venda de la llicència, i el programador rus va respondre a la seva petició amb un lacònic “potser m’interessa”, que Stein es va prendre com un sí.

Alekséi Pázhitnov, l’inventor del Tetris

Convençut que havia tancat un acord, Stein va revendre els drets a la desenvolupadora Mirrorsoft que va crear versions per Atari i Spectrum que ràpidament es van convertir en un èxit als Estats Units. En paral·lel, Nintendo es feia amb la llicència per comercialitzar el joc, primer al Japó i després a escala global, i el converteix en el títol que acompanyarà la seva nova consola: la Gameboy.

Gràcies a aquests moviments, el Tetris pren forma, amb uns gràfics més presentables i la incorporació del Korobeiniki com a banda sonora indissociable, i es converteix en un fenomen global. La mala notícia és que, entre el 1984 i el 1996, Pázhitnov perd el control –i els beneficis – del seu multimilionari invent.

El programador rus es va instal·lar als Estats Units el 1991 i va estar batallant per la recuperació de la llicència fins que finalment ho va aconseguir un lustre més tard. És llavors quan funda The Tetris Company i comença a publicar tota classe de versions del videojoc, en un intent de recuperar dotze anys de guanys empresarials perduts en mans d’altres.

El Tetris és un dels jocs més populars de la història, malgrat la frustració que genera entre els jugadors saber que mai se’l podran passar. De fet, està demostrat que és pràcticament impossible superar les 70.000 peces col·locades. En els seus moments més optimistes, Pázhitnov explica que “la clau del Tetris és construir alguna cosa que et faci feliç”. Els jugadors i els mitjans, en canvi, han popularitzat una reflexió vital més fosca: com a la vida, l’única forma de guanyar al Tetris és no jugar.