No he vist totes les pel·lícules del serial de Rocky però he de reconèixer que sóc un fan de la primera part, l’original. Començant per una banda sonora que segueix impactant-me i pujant-me la moral cada cop que l’escolto. Però també per l’argument que explica com Rocky, un pobre pinxo de mafiosos que va ser boxejador té l’oportunitat de lluitar pel seu somni: tornar a destacar com boxejador i lluitar contra Apollo Creed, el campió del món. Tot forma part d’una estratagema publicitària de Creed però Rocky aprofita la seva ocasió i no derrota l’oponent, no. Però el venç moralment. Tota la resta de la saga és, en bona part i en la meva opinió, un camí a la decadència i a la reiteració d’una fórmula gastada. Però segueix encantant-me el missatge perquè, sí és el típic pensament positiu nord-americà: si t’esforces molt i molt pots guanyar. Però també es reconeix el component de l’atzar. Creed recorre a un boxejador desconegut com Balboa per promocionar-se i aquest ho aprofita al màxim, com podria haver buscat qualsevol altre. La vida, doncs, és atzar i habilitat, segons la pel·lícula. L’habilitat d’anar a per totes quan tens l’ocasió. També em va agradar perquè veia altres coses interessants com l’amor de Rocky pel seu barri humil de Filadèlfia i per la dependenta tímida, de la qual s’enamora. I la seva amistat amb personatges tan imperfectos i tan humans en el fons, com el seu entrenador i el seu representant.
Mai he anat a Filadèlfia però he de reconèixer que el principal motiu pel qual em temptaria la visita és el Museu d’Art. Es tracta d’aquell indret on Rocky intenta pujar les escales. Al principi fatigosament i després exitosament i demostra com la superació consisteix en petites victòries com poder pujar les escales del museu. I he de reconèixer que quan vaig sortir de la universitat i tenia un bonic títol de llicenciat però cap feina vaig veure uns quants cops el film. És fàcil sentir-te identificat amb Rocky ja que no és gaire espavilat i tampoc sembla que sigui un boxejador brillant, però és honest i té força de voluntat. I això és el que em va animar a lluitar pels meus somnis. Amb un èxit millorable però també donant fe que si no apuntes a la lluna amb una fletxa no arribaràs a tocar, almenys , a l’arbre. I que la persistència pot moure muntanyes. Amb l’ajut de l’atzar. I que un noi de barri humil com Rocky o com jo, el millor que podem fer és mantenir-lo en el nostre cor.
