Les ficcions dels conflictes

Suposo que a tots ens ha passat. Hem tingut un conflicte directament o som membres d’una empresa, grup o nació o ves a saber què…amb el qual estem enfrontats. Nosaltres ens comportàvem pacíficament i, fins i tot amb un excés de paciència amb els altres i, de sobte, aquests actuen de manera irracional i salvatge i ens ataquen brutalment. Perquè? Estan bojos, són uns malparits per naturalesa, ves a saber què els passa pel seu repugnant cap. O podem dir que nosaltres estàvem sent agredits constantment i reiteradament per la conducta i les intencions dels altres fins que vam explotar. Potser salvatgement, no ho neguem, però nosaltres tenim raó davant d’aquells monstres que ens volen destruir i humiliar. Oi que els sona qualsevol de les dues versions? En el meu cas concret, en tots els conflictes que he tingut directament o en els que he estat immers he protagonitzat la versió 2 i en alguns casos la 1. Simplificant: de vegades ens pertoca el paper de botxins i altres  el de víctimes.  Aquesta és l’explicació raonable de la teoria dels conflictes que ofereix el neurocientífic canadenc Steven Pinker al seu llibre “Els millors àngels de la nostra natura”. I he de reconèixer que em convenç. De fet, recordo una separació amb la meva parella sentimental de l’època en què es complia punt per punt la teoria. Ella tenia una versió i jo l’altra. I qui dels dos tenia raó? Ara que ha passat el temps tinc la sospita que cap dels dos.

Pinker posa diversos exemples de la història dels Estats Units. Per exemple, l’atac japonès a Pearl Harbour el 7 de desembre del 1941. Segons la versió nord-americana els japonesos van atacar per sorpresa (cert) a una base militar sense cap motiu i explicació raonable. Va ser un “dia d’infàmia”. Però el cert és que el govern dels Estats Units havia promogut, mesos abans, un boicot petrolier al Japó que li estava provocant problemes seriosos a la seva economia. Atacar els Estats Units i apoderar-se de bona part del Pacífic semblava l’opció més raonable pels dirigents nipons per no ser humiliats per la neixent superpotència. Veiem, doncs, que totes dues parts tenien motius més o menys raonables pels seus actes (en bona part menyspreables). Fins i tot monstres morals indiscutibles com Hitler o Bin Landen , tenien les seves motivacions nobles. Hitler creia que es defensava, sí es defensava, contra els jueus, una raça malèvola i omnipoderosa. Era un idealista, des del seu punt de vista. I també Bin Laden, que considerava que els musulmans eren atacats per Occident i aquest s’havia de defensar. Anem a una altra qüestió. Serveix per alguna cosa conèixer racionalment que, normalment, la veritat és del color amb la qual se la mira o que, com diu el proverbi polonès: “hi ha tres veritats, la teva, la meva i la veritat”?. Podríem respondre amb el propi Pinker que, després d’haver fet aquesta explicació tan raonable critica despietadament el nacionalisme quebequès francòfon. Pinker és quebequès però anglòfon però té clar, per ell, qui té raó en el conflicte. I el mateix ens passa a tots. Però crec que saber com són capaços d’autoenganyar-nos pot evitar que alguns cops, pocs, caiguem en aquesta trampa mental.

2 comentaris

  1. No m’atreviria a dir que la veritat absoluta no existeix. El que és totalment cert és que els humans no podem abastir-la perquè tenim moltes limitacions. L’únic que podem fer és realitzar aproximacions i resums el menys traïdors i esbiaxats possible. És una cura d’humiltat i el principi d’una relativa saviesa. Saber que quan més sabem més ens adonem del que no sabem.

  2. Bones reflexions Pere… ¿potser perquè la veritat absoluta no existeix?…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.