El realitzador austríac ens ofereix en el seu film francès Amor un retrat naturalista i transparent de la relació d’una parella octogenària conformada per Georges (Jean-Louis Trintignant) i Anne (Emmanuelle Riva). Acostumats a la distància i la mirada glacial que sovint imprimeix a les seves històries, sobta en la present ocasió una mirada més propera que denota certa implicació. Una intromissió en el terreny de la vellesa transmesa pràcticament com si la seva càmera no intervingués, com un simple registre, sense subratllats, amb una planificació justa i mesurada. Una posada de escena al servei absolutament dels dos actors protagonistes per dibuixar una radiografia quotidiana i versemblant del procés degeneratiu que comporta el fer-se gran en el marc de la parella així com els maldecaps associats que poden posa a prova l’estimació.

Aquest procés de deteriorament físic i psíquic d’un matrimoni culte i avingut s’afronta primer des de la sostenibilitat que ofereix la malaltia que pateix Anna i que li permet disfrutar encara de les coses que li agraden com la música, la lectura i les converses amb Georges, qui li presta tot el suport. Però aquest primer moment de fàcil ajust i còmode adaptabilitat per a tots dos desembocarà després en un segon tram en què la patologia d’Anna esdevé absolutament paralitzadora per culpa de la pèrdua de la seva lucidesa així com de la limitada mobilitat que tenia. En aquest moment es fa inevitable la mostració de la nova situació en tota la seva cruesa i nuesa més colpidora. Aquest recaiguda irreversible en una pitjor qualitat de vida necessita ara de l’entrega absoluta i incondicional de Georges, una tasca abnegada que el durà a qüestionar-se els límits i sostenibilitat del sofriment humà i el sentit de la vida en aquestes precàries condicions.

En aquest procés resulta reveladora l’escassa presència d’una filla testimonial desbordada de feina, Eva (Isabelle Huppert), que apareix de forma intermitent a casa dels pares i que no sembla comprendre el seu comportament, ni participa de la seva cura i, fins i tot, en sembla quedar exclosa. Un posicionament de la filla que podríem dir que descuida la seva responsabilitat envers els seus propis pares i que entendríem reprovable però que Haneke sembla no prejutjar o condemnar per respecte a la maduresa de tots plegats. I és aquí on retrobem de nou l’apropament més fred de Haneke que es limita a filmar clínicament aquest procés de descomposició vital sense escatimar tota la duresa i el dolor del procés d’extinció. Malgrat tot, intuïm una certa tendresa i compassió en la seva mirada, com una esquerda que podria trencar la seva monolítica i implacable mirada d’entomòleg humà. Fins i tot afegeix un final fantàstic o al·lucinat, obert a qualsevol conjectura.

Michael Haneke repetia en la competició oficial de Cannes de l’any passat per setena vegada amb Amor i amb aquesta pel·lícula revalidava de nou la Palma d’Or obtinguda l’any 2009 amb La cinta blanca. A Cannes es va gestar el camí imparable de guardons i reconeixements que ha portat el film a les nostre cartelleres i de forma increïble, també, a l’altar dels Oscar. Aquest recorregut ha comportat que hagi transcendint el nínxol de previsible nominació a millor pel·lícula estrangera per optar també a les principals categories de millor pel·lícula, millor director, millor actriu i millor guió original.

Per Joan Millaret Valls / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada