Personalment, la paraula soledat la interpreto com una angoixa causada per una sensació de no tenir la companyia que es desitja. Això fa que les persones se sentin soles, fins i tot quan hi ha gent al seu voltant, quan viuen en parella o en família, o trobant-se enmig d’una multitud. El sentiment de solitud són etapes que es travessen al llarg de la vida. Superar amb èxit aquestes etapes suposa poder adaptar-nos a la nova situació.
Quan no som capaços d’enfrontar-nos a aquest primer desafiament, és quan sobrevé aquest sentiment de soledat i tristesa, propi d’aquesta etapa del “niu buit”. Superar-la amb èxit, per contra, ens prepara per a horitzons posteriors, com el de la maduresa i la vellesa i, així, podrem afrontar millor aquest sentiment de soledat, cas que sobrevingui.
D’altra banda, quan s’arriba a la vintena, aquest, és un moment de gran expectativa i incertesa per als joves, cosa que alimenta el seu estrès, a la vegada que també els enforteix. Immersos en els seus propis mons, els nois de vint anys poden sentir que ningú sap o entén bé el que viuen i senten i, això, els fa sentir-se profundament sols en molts casos.
A mitjans dels 50, moltes persones s’han casat, format una família, han estudiat algunes carreres… Però sorgeix una nova angoixa pel que s’acosta. La superació de la soledat no depèn de buscar parella, de vegades depèn d’una transformació interior profunda. Per exemple, un canvi significatiu és aprendre a valorar més el que es té i a no trobar tant a faltar allò que no es disposa.
Ja a partir dels 80, és un punt de l’existència humana en el qual la solitud pot ser la conseqüència d’haver perdut a les parelles, als companys, als amics i als familiars. Ells han “marxat”, però altres segueixen en vida. Les persones d’aquesta edat poden sentir-se soles perquè aquells que els brindaven la seva companyia se n’han anat. A més, això els fa pensar que el seu moment de “partir” també s’acosta.
En altres paraules, l’estat emocional anomenat soledat s’ubica en el pensament de cada persona, cosa que li dona la categoria d’únic i de personal. Perquè, la soledat no la veiem venir, sinó que la sentim.