De declaracions n’hi ha de moltes menes. Generalment la primera que ensopeguem és la d’amor, que ens sol atrapar d’adolescents i ens fa un nus a la gola; aviat arriba la de renda, que ja ens enxampa treballant i també ens acostuma a fer un nus, però en un altre lloc; després tenim les que fan polítics i futbolistes a preguntes dels periodistes, i que la immensa majoria de vegades ens podríem estalviar; i encara hi ha la duanera (“¿Algo que declarar?”), les financeres (declarar-se en fallida), les judicials (la part declarant) i les ideològiques (declaració de principis).

Però una DUI és una cosa excepcional. Tan excepcional que la immensa majoria de la humanitat es morirà sense haver-ne vist mai cap, ni de prop ni de lluny. La qual cosa, en molts casos, segurament és desitjable. Però no sempre. Perquè quan ja has fet el possible i l’impossible perquè l’altre t’entengui i ell, re, com qui sent ploure, no et queda altre remei que fer-li saber les teves intencions de la manera més clara possible. Perquè és d’aquí que sorgeix el concepte de declaració: de clar, igual que claror, clarissa o esclarir. Es fa una declaració per deixar les coses clares, i de la importància que té el concepte de la claredat en la vida de les persones en donen fe, per exemple, la sedimentació d’una locució com és clar (que fins i tot hi ha qui propugna aglutinar en esclar) o expressions populars com ‘Tenir-ho clar’ (en el sentit de ‘vas aviat’, ‘estàs arreglat’) o ‘No veure-ho clar’. Quan l’interlocutor fa el ronsa perquè allò que li hem fet saber no li acaba de fer el pes, ho rematem amb un irònic “M’has entès o vols que t’ho digui més clar?”.

Entre tots els parents d’aquest adjectiu tan necessari, la majoria transparents com el seu significat mateix encara que no formin part del nostre repertori habitual (entreclaror, clarobscur, clarícia), en destaca un de curiós: preclar, un cultisme d’ús quasi exclusivament literari que no significa el que sembla, ‘clarivident’, sinó ‘insigne, il•lustre’, d’on es dedueix la rellevància social que comporta la capacitat de veure-hi clar.
Pel que fa a la unilateralitat, no crec que calguin gaires aclariments, i mai més ben dit. Sobretot per a qui ha fet de la uniformitat, la unidireccionalitat i fins i tot l’unilingüisme l’única forma de vida possible. Ni que sigui per una vegada (per última vegada), haurà de veure amb claredat meridiana que totes les coses en tenen dos, de costats (per això parlem de laterals), per més que tu estiguis entestat a veure només el teu.