Què ens suggereix parlar de discapacitat? Quina llibertat és possible amb discapacitat?

Gairebé segur que quan sentim aquesta paraula el primer que ens ve al cap és una realitat que ens complica la vida, que ens fa més difícil afrontar els reptes que s’alcen en el nostre camí i redueixen les nostres possibilitats de viure amb plena autonomia.

Això és cert, conviure amb la discapacitat ens exigeix més temps, més dedicació, en les activitats més bàsiques de cada dia i en la superació de les innombrables barreres que hem d’afrontar per accedir a l’educació, a la feina, als serveis de salut , i per participar a la cultura, l’oci i en qualsevol activitat del nostre barri o de la nostra ciutat.

No obstant això, si canviem de perspectiva, es tracta d’una realitat que ens ofereix una cosa molt valuosa: ens ensenya el molt que podem aprendre per crear una societat millor. Posa el focus en qüestions vitals per a un futur més lliure.

Així, per parlar de convivència, primer els adults hem de fer una profunda reflexió sobre el nostre sistema de valors i per com tractem a l’ diferent perquè d’això van els prejudicis.

Les societats solen marcar els seus sistemes de valors en funció dels seus propis referents culturals, per tant, comunitats més comuns tendiran a fer-los continuar davant el diferent i desconegut.

Això no obstant, i cada vegada més, les societats s’obren a el coneixement i actualment més que mai tenim la possibilitat d’acabar amb els prejudicis. Entre altres coses perquè vivim en comunitats més diferents, convivim amb la riquesa de la multicultural i poc a poc aprenem que tots tenim les nostres diferències i tots volem que se’ns tracti per igual.

Per aquest motiu pensem en què quines idees podem transmetre als nens. Són moltes les iniciatives i entitats que treballen dia a dia per fer del que és diferent una oportunitat.

El món està ple de coses, persones, llocs diferents per això tan bonic i ens enriqueix.

Les persones som diferents, però tenim moltes coses en comú. Hi ha nens baixets, altres alts, bruns i rossos, però a tots ens agrada jugar, riure, sentir-nos estimats, tots necessitem menjar i descansar.

Hi ha diferents models de família. Amb un sol pare o mare, dues mares, dos pares, famílies amb fills o sense fills però totes són igual d’importants i necessàries, totes tenen alguna cosa en comú, l’afecte.

Hi ha persones al món amb discapacitat. Entendre la discapacitat és més fàcil quan identifiquem en nosaltres mateixos aquelles tasques que ens suposen més esforç.

Les persones discapacitades no estan discapacitades tota l’estona. El més important és que són iguals que totes les persones únicament hi ha aspectes que dificulten algunes tasques bàsiques de la seva vida: parlar, entendre comunicar, però només en una part. Si només veiem les dificultats ens perdrem cada detall de les seves capacitats. Tots tenim capacitats diferents.

Jo crec, que hauríem de canviar aquests sentiments d’admiració, llàstima, o qualssevol que ens suscitin a l’ veure’ls desenvolupar tal com ho faríem nosaltres en determinades situacions, per un procés previ de sensibilització quotidiana consistent en tenir-los en consideració en el dia a dia, no obstaculitzant seva mobilitat, fent-nos partícips de les seves necessitats i especificitats, seguint els patrons correctes en cas de ajudar-los. Això aplicat a l’educació té una importància gran, em refereixo a la tasca de conscienciació que haurien de dur a terme els professionals amb els alumnes vidents amb la finalitat que desenvolupin aquesta sensibilitat que els porti a tenir-los en compte en la seva vida diària, i poder ajuda en comptes d’entorpir donat el cas.

Una societat capaç de reconèixer l’immens valor de la diversitat humana. Però, sobretot, la llibertat es nodreix de la valor de moltes persones concretes, de moltes persones amb noms i cognoms que diàriament lluiten per fer realitat els seus somnis més nobles.

Hem de compensar