Diu la teoria política que la democràcia es basa en l’equilibri dels tres poders: legislatiu, executiu i judicial. També hi ha l’afegit de l’anomenat quart poder, la premsa, que és la que vigila els altres (com a persona que ha exercit el periodisme durant anys cada cop que sento parlar del periodisme com a poder m’entren ganes de riure però aquesta és una altra història). Però en els darrers temps estem contemplant una profunda erosió de la democràcia que sembla que s’estigui buidant de contingut. Des del meu punt de vista per una falla important de la teoria i és que no té en compte el poder econòmic. Només es fixa en el poder polític. No hem de caure en els excessos del marxisme que afirma que el poder polític no és més que un lacai dels poderosos econòmics. La història és més complexa i per l’avenir de la democràcia molt més sinistre. En realitat mai hi ha hagut ni hi ha una fina línia que separi el poder econòmic del polític. Hi ha la porta giratòria. En principi el plantejament és impecable. La política ha de comptar amb gent formada en el sector privat i aquesta influència serà bona per a la governabilitat dels estats. Però sovint passa també a l’inrevés: la porta giratòria. El ministre d’Indústria que ha tractat temes relacionats amb el sector elèctric i que passa a treballar pel seu lobbi quan deixa la política (el valencià Pere Solbes). El cap de govern que es dedica a fer comferències a preu d’or per a grans empresaris i altres polítics? ( es poden posar tants i tants noms) o el ministre d’Economia que passa a presidir un banc o ser conseller delegat d’un altre (entre altres Rodrigo Rato).

Per què és dolent això? Pel mateix motiu que la corrupció fa més mal en èpoques de crisi que en les altres. Dóna mal exemple però sobretot perquè desvirtua molt el procés democràtic. Quina confiança podem tenir en aquells mandataris que aprofiten els últims dies del seu mandat per indultar banquers imputats per corrupció? (José Luis Rodríguez Zapatero). O aquells consellers de sanitat que han estat presidents del lobbi de la sanitat privada i són relativament joves i per tant probablement hi tornin (Boi Ruiz, conseller català de sanitat)?. És un problema genèric que té un aspecte humà. Els mandataris s’asseguren un retir o semiretir daurat però saben que han de pagar un preu i és quedar bé amb alguns poderosos econòmics. Es pot lluitar contra la porta giratòria? És difícil, perquè és humà però podem començar per fer un diagnòstic correcte de la situació. Un diagnòstic que passa per desterrar el populisme i les solucions simplistes però també per tot el contrari: l’exaltació del capitalisme més pur i benèfic que sí ha existit alguna vegada (cosa que dubto) ara està en retirada davant el capitalisme dels amiguets: la conxorxa entre algunes grans empreses i sectors i molts i molts polítics.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada