En el llenguatge del jovent enrotllat i fumaire es qualifica de legal el qui actua a cara descoberta i no té per costum enredar els altres: “Ei, ja li pots pillar costo tranquil·lament que és legal, el col·lega”. I certament no deixa de resultar paradoxal que en ambients tirant a antisistema la legalitat sigui un valor positiu; potser és que fins i tot entre els més àcrates es viu la llei com un reducte de seguretat, una conquesta de la civilització contra la barbarie.

La família de llei, ja ho vam veure en ocasió del mot lleialtat, és una de les més solemnement avorrides del diccionari: des d’al·legació a subdelegat i de legislatura a legitimitat, tots desprenen un tuf de volum notarial i de telenotícies que aclapara. Fins i tot el més simpàtic, aquest col·lega tant del gust del jovent baixfondista, té un origen naftalinós: ‘company en una magistratura’. Per trobar-li una mica de gràcia a aquesta colla tan eixuta cal recórrer a dos dels significats més arcaics de la paraula: el de ‘mena, espècie’ (“Fa tota llei d’entremaliadures”), un ús que actualment només llegeixo als articles del savi desfasat Jordi Llovet, i el de ‘devoció, afecte’ (“No em té gens de llei”), que diria que després de Raimon Casellas ja no ha tornat a fer servir ningú.

Així les coses, no és estrany que en l’imaginari popular la primera cosa que ens ve al cap quan pensem en el mot en qüestió sigui la famosa dita: ‘feta la llei, feta la trampa’. Trampa que, per cert, no ha de ser per força de natura reactiva; vull dir que no sempre el dolent de la pel·lícula que se salta la normativa és el conductor que mira de fintar els radars o el pacient obès que fa de més o de menys amb la dieta prescrita. Només cal veure el cas que el govern espanyol fa de les seves pròpies disposicions per comprovar que el protagonista de les dues bandes del mirall pot ser el mateix. Sents gent de solvència i honestedat contrastades com ara el ministre Fernández-Díaz invocar la legalitat i no pots deixar de pensar: marramiau!

Ara, la fraseologia al voltant del sacre concepte no s’acaba aquí. Sense perdre mai de vista qui té la paella pel mànec, el concepte de ‘la llei de l’embut’ (l’ample per mi, l’estret per tu) és tan revelador com aquell altre que diu que ‘Tractes trenquen lleis’, i encara més ‘Van les lleis per on volen els reis’. Tanmateix, el bri d’esperança ens l’aporta una frase feta que constata que, malgrat el que diguin els poderosos, hi ha coses que sí que estan per sobre de les sagrades taules: ‘la necessitat no té llei’. La necessitat, per exemple, de sobreviure.