Actualment sembla que s’ha produït un canvi de rols, on el nen és qui “maneja” als seus pares, fent amb ells el que vol.

Aquest canvi crec que es deu principalment al fet que els pares s’han tornat massa permissius i són cada vegada menys estrictes amb els seus fills, no saben establir regles ni posar límits.

Encara penso que el principal factor que influeix és que els pares no passen massa temps amb els seus fills per la seva situació laboral, de manera que se senten culpables per no poder estar més temps amb els seus fills consentint de tot i no posant límits. Llavors el nen veu que pot aconseguir tot el que vulgui, però després quan sigui gran, com s’ho faran els seus pares per dir-li que no? Aquí és quan vindrà el problema, ja que si no li han ensenyat que no tot es pot fer o aconseguir, no ho entendran, per la qual cosa es frustraran i a més tindran seriosos problemes per enfrontar-se a diferents situacions que els puguin sorgir al llarg de la seva vida.

E que cal fer és marcar uns límits clars i que el nen els conegui, així com quines són les conseqüències (han de ser positives i negatives, no només limitar-nos a castigar, sempre cal premiar també allò que volem que torni a repetir-se) a més, és molt important mantenir-nos ferms en una postura i ser conseqüents amb el que li diem al nen. I sobretot, si reconeixem i reforcem allò que fa bé, per mínim que sigui, ja que això reforçarà la seva autoestima.

Molts pares no reforcen ni elogien els seus fills, prestant únicament atenció a les conductes negatives; aquest és un greu error ja que els pares el que fan és reforçar aquestes conductes que no són apropiades. De manera que la millor solució és obviar o no prestar atenció a les conductes negatives del nen i reforçar o premiar aquelles que siguin positives, ja que d’aquesta manera aconseguirem que tornin a aparèixer.

En definitiva, crec que la clau d’una bona educació és saber posar límits i donar-li afecte i afecte, cosa que es pot fer al mateix temps. Per aconseguir-ho, és essencial que siguem capaços d’assenyalar allò que fa bé i premiar-lo, però no amb alguna cosa material, sinó amb gestos o paraules de reconeixement.

L’educació és una tasca compartida per la família i els mestres. És per això que s’ha de dur a terme una acció conjunta, basada en la implicació, participació i la comunicació. Per poder aconseguir-ho, els mestres han de procurar facilitar sempre la participació i la informació necessària als pares perquè així se sentin vinculats al centre i, sobretot, responsables del procés educatiu del seu fill, que serà el principal beneficiari d’aquesta col•laboració i implicació de la seva família. Com bé sabem, l’educació és una tasca compartida entre la família i l’escola té com a objectiu el desenvolupament integral del nen, no obstant això, aquesta col•laboració entre ambdues no sempre és fàcil. Una manera de millorar aquesta col•laboració és a través de les entrevistes. Aquest esforç compartit només serà possible si ambdues parts estan implicades i disposades a col•laborar mútuament, per a això és de vital importància que creem canals de comunicació i una acció conjunta entre la família i l’escola. En conclusió, l’educació dels nens és responsabilitat dels pares, però l’escola té un paper imprescindible: donar suport a les famílies en aquesta tremenda tasca. I crec que ha d’haver un esforç compartit entre ambdues, establint bones relacions de comunicació i de col•laboració, per tal no només d’educar, sinó també que el nen tingui una major autoestima, un millor rendiment escolar, i sobretot, un major motivació.