Guardonada al Festival de Canes amb el Premi al Millor Guió i beneïda al Festival de Sitges amb el Premi Especial del Jurat, el premi de la crítica Josep Lluis Guarner o el reconeixement com a millor pel·lícula del Jurat Carnet Jove, ‘Lazzaro feliz’ d’Alice Rohrwacher arriba finalment als nostres cinemes. Després de la singular i emotiva aposta en què s’explorava una família en un entorn rural en els marges de la societat a ‘El país de las maravillas’ (2014), la realitzadora italiana du a terme ara una preciosa faula social carregada de lirisme i fantasia.

‘Lazzaro feliz’ arranca com un estrany viatge en el temps, una paradoxa temporal, amb un anacrònic agrarisme preindustrial situat en ple segle XX. L’acció se centra en una finca camperola, La Inviolata, amb serfs esclavitzats igual que en l’època medieval, sotmesos per una família de terratinents dirigida per la marquesa Alfonsina de Luna (Nicoletta Braschi). Una comunitat que viu aliena als avenços socials i laborals del seu temps i que passarà a viure, sense transició, ja en la segona meitat del film, en la marginalitat de l’extraradi d’una gran ciutat quan es descobreix i es posa punt final a la inicial anomalia autàrquica sustentada en l’explotació humana.

I en aquesta illa d’humanitat perduda, amb una població que porta una existència mísera, instal·lada en la indigència, situada en els llimbs d’un Shangrila invertit, i que descobreix en una sobtada revelació la crua realitat dels desheretats en el món actual, destaca el personatge del títol, Lazzaro (Adriano Tardiolo), pura bondat i innocència, una mena d’àngel que sobrevola etèriament aquest submón conformat per un paisatge humà de rostres passolinians.

‘Lazzaro feliz’ és un film-conte sobre els pàries d’ahir i de sempre, els ningú ultratjats una vegada i un altre. Una aposta fílmica agosarada plena de delicada bellesa que sembla connectar el cinema històric, social i polític de films emblemàtics com ‘Novecento’ de Bernardo Bertolucci o ‘El árbol de los zuecos’ d’Ermanno Olmi amb una mena de neorealisme màgic estil ‘Milagro en Milán’ de Vittorio de Sica, per entendre’ns, i solcat també per ànimes candides finalment destruïdes com en el cinema espiritual de Bresson.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada