L’aturat andorrà que es volia suïcidar (prohibit treballar a partir dels 40)

És una història molt trista que em van explicar fa unes setmanes i succeeix al país on visc, Andorra, però podria passar a qualsevol altre lloc. La persona que em va narrar aquesta tràgica peripècia és un conegut que treballa d’advocat però realment podia haver exercit alguna altra professió. M’explicava el cas d’un pare de família de 50 anys que va perdre la feina i poc a poc va caure en una espiral de degradació: primer la dona es va separar. El matrimoni ja devia tenir el seu desgast, és clar, però és ben sabut que quan la pobresa entra a una casa és molt fàcil que l’amor surti. Posteriorment veia menys i menys als fills i es desesperava. Lentament va començar a tenir un reguitzell de deutes i no sabia què fer per tirar endavant. Semblava com si portés un cartell que digués: “tinc més de 40 i de 50 i per tant en aquesta societat tinc prohibit treballar”. Si hagués tingut menys edat l’haurien contractat. Això sí, no hauria guanyat, ni de conya, els salaris que havia arribat a percebre en les vaques grasses quan era…En fi, és igual. El desnonament va venir després. Sí, hi ha els ajuts socials i aquests van ajudar-lo a parar el cop. Afortunadament, i per ara, no estem al segle XIX, tot i que continuen les retallades de drets socials. Però, de sobte, una persona que parla el català habitualment i acostumada a considerar-se un nadiu, signifiqui això el que signifiqui, tractava amb pobres de veritat. I es va adonar que ell era un dels pobres. Mai, es deia, havia pensat que això podria passar-li a ell. Mai. I va pensar en acabar amb la seva vida. Quin sentit tenia, es repetia i assegurava públicament, continuar malvivint fins arribar a la jubilació i llavors cobrar una misèria? I seguia: això si llavors tinc jubilació, és clar. Ho tenia clar, va dir a l’advocat. En pocs dies em tiraré al riu. Ha passat un cert temps i no he tingut més notícies i no s’ha informat de cap mort voluntària com aquesta. Diuen alguns assistents socials que comentaris com aquest, alguns acaben finalment convertint-se en realitat, són cada dia més habituals. Ves a saber sí és cert.

I després de recordar aquesta història he estat fullejant els diaris dels darrers dies. M’ha sobtat un titular: els rics són més rics i els pobres són més pobres d’Elpuntavui. Me’l miro i començo a rumiar: quin comunista, anarquista o socialista antiquat haurà repetit aquest tòpic? Doncs el Fòrum de Davos que aplega anualment els homes més rics del món a aquesta localitat suïssa. La desigualtat d’ingressos constitueix el principal perill a l’estabilitat mundial segons aquest fòrum. En un diari endarrerit trobo un altre estudi de la Universitat de Berkeley que alerta que la desigualtat social als Estats Units és similar a la que es va produir al 1928, poc abans de la Gran Depressió. I recordo les paraules de Warren Buffett, el multimilionari: “hi ha guerra de classes i l’està guanyant la meva, la dels rics”. Per cert, ell ho deia amb un cert disgust i per a evitar el que abans s’anomenava “guerra de classes”. I no sé perquè em ve a la memòria que un filòsof grec deia que els pobres havien de tenir la seva ració del pastís perquè si no poden crear problemes. I em miro al mirall un moment i veig la cara d’aquell pobre desafortunat (que estarà fent?) i penso que jo no seré com aquell. Jo seré més hàbil o tindré més sort o…En definitiva, el mateix que pensava ell no fa tant de temps…

3 comentaris

  1. Jan, he explicat aquesta història perquè crec que hem de conèixer més a fons que hi ha molta gent que no només ha perdut poder adquisitiu, la gran majoria, sinó que ho ha perdut tot. Gent que es creia classe mitjana o mitjana alta o treballadors qualificats. I de sobte, tot s’enfonsa. De fet, també m’ha passat a mi, tot i que per ara m’he recuperat. Crec que els que han patit i pateixen aquesta crisi haurien de parlar més i explicar més el seu cas. Els que vulgueu és clar. D’aquesta manera, vull creure, la gent seria més sensible ja que avui és un altre però demà podem ser nosaltres.

    1. Totalment d’acord amb tu Pere,prò em dóna la sensació que la gent li fa por o vergonya explicar le seves històries,jo no tinc cap problema per explicar-la,tot el contrari quan més siguem més força tindrem ha veure si d’una vegada per totes es treu la vena dels ulls el govern.I fins i tot vaig mes enllà són històries o millor dit veritats que haurien de sortir fronteres enllà,que la gent de fora sàpiga la realitat que tenim aquí,que no venguin Andorra com el país perfecte que se sàpiga el que realment hi ha gent dormint on pot i estàn passant per moments molt critics.

  2. Jo sóc andorrà i entenc perfectament aquesta història,ja que jo em trobo en la mateixa situació amb mes de 40 anys i menys de 50 però és un incovenient trobar feina.I també se m’ha passat pel cap de fer tonteria per alguns…però un mateix és l’única situació que veu.I el mes lamentable es que el govern ni es preucupa de la situació per la qual està passant el país (ells no tenen pas que mirar per arribar a final de mes). Es penós que deixi entrar persones de fora quan en el país estem aturats poden fer la mateixa feina,i que no posi ja d’una vegada solució amb el tema dels froterers (que els que paguem el foc i lloc,tinença de vehicles i el que penja som els del país i si no tenim feina nosaltres i els fronterers si doncs esta clarísim no! que ho pagin ells… Ahhh i en el moment de les eleccions que no s’oblidin també de demanar el vot als fronterers).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.