Si a una persona li és impossible trobar feina, pateix una situació angoixosa i desesperant, no simplement perquè no disposa dels recursos econòmics necessaris per sobreviure, sinó també com un clar a temptat a la dignitat humana. L’atur és la conseqüència més negativa de l’actual crisi. A Espanya afecta al 26% dels treballadors adults i al 56% de la joventut, atur, que en el millor dels casos, quant es comenci a superar la crisi, es convertirà en estructural, amb uns índex crònics entre el 15 i el 18%, totalment inacceptables i rebutjables. Les persones majors de 40 anys en situació d’atur mai més trobaran feina. Els joves més preparats estan condemnats a la emigració forçosa, dels que 2/3 tornen fracassats i la resta a sobreviure en la precarietat.

Aquesta realitat tan negativa tot i ser fàcilment coneguda, no és reconeguda per moltes de les persones no afectades. Els rics creuen que les persones que no treballen són gandules o poc emprenedores. Les persones que a tranques i barranques sobreviuen en aquest sistema irracional s’han convertit en insolidàries i egoistes. Les que tenen feina, creient-se ingènuament que elles no seran mai acomiades de forma arbitraria, tot i les seves renuncies servils per no perdre el lloc de treball. Què faran quan estiguin a l’atur i sense feina? No creuen que és tramposa l’excusa de que a mi no en passarà? A tothom li pot passar! Les persones jubilades creient-se que ja han treballat prou i és temps de descansar, sense participar comunitàriament.