El director austríac Ulrich Seidl ha aconseguit estrenar a Catalunya un ambiciós projecte titulat Paraíso desglossat en tres pel·lícules. Ara tenim l’oportunitat de veure correlativament les tres parts d’aquesta trilogia – Paraíso: amor; Paraíso: fe; Paraíso: esperanza – exhibides simultàniament en cinemes i que conformen una crítica mirada calidoscòpica d’algunes misèries humanes del nostre temps.

Ulrich Seidl prové del documentalisme i ara s’ha passat d’un temps ençà al cinema de ficció, encara que sense perdre el seu enfocament d’observador i escrutador de la realitat que ens envolta. Amb un títol tan eloqüent i rotund com Paradís s’hi amaga la seva antítesi, el seu revers. I és que que Seidl practica un cinema cruel i aspre sobre l’estupidesa humana i esbossa un cinema de l’alienació, del sectarisme, de la tonteria a través del retrat de tres dones i les seves vacances. La visió tan contundent del director austríac – èmul, deixeble o soci d’un altre realitzador com Michael Haneke – provoca que la incomoditat d’aquesta trilogia esdevingui quasi una ofensa.

Però la seva mirada radical, molesta, políticament incorrecte, contribueix a destrossar una Europa ufanosa per mostrar les nostres vergonyes. I és que la seva mirada s’endinsa com un implacable bisturí per burxar com una insensible radiografia en la complexitat de les relacions humanes i en el fons de l’ésser humà al voltant de comportaments com la submissió, l’insult, l’agressivitat, el càstig o l’autoengany. Una operació arriscada de combinació difícil, quasi impossible, de tendresa i vilesa, de bellesa i de lletjor, de vida i d’infern. Amb el seu humor sarcàstic i sagnant du a terme una mena de comèdia negríssima, una tragicomèdia sobre el ridícul i el patetisme dels humans.

Tot i la visió immesirecorde i despietada de Seidl, el director també és capaç d’encomanar alhora una certa calidesa, comprensió o, almenys, compassió, per aquestes pobres i desvalgudes criatures a la recerca de l’amor i la felicitat. Tot això ho fa amb un estil propi fet d’enquadraments justos, implacables, precisos, pràcticament sense moviments de càmera i amb escassa música. Demostra un gust per la composició que privilegia la nuesa de l’escenari per encabir-hi aquells elements imprescindibles carregats de sentit o altament simbòlics que l’apropen al terreny de la pintura o la fotografia amb el resultat d’una fascinant successió de quadres o pintures.

En la primera part de la trilogia Paraíso: amor es mostra com una mestressa de casa austríaca se’n va a fer turisme sexual a Kenia a la recerca de l’amor per acabar descobrint que l’estimació és un producte comercial en què els africans es troben un sobresou venent felicitat a les europees de mitjana edat invertint la dinàmica colonial entre explotador blanc europeu i explotat africà i negre.

La segona entrega de la trilogia Paraíso: fe es centra en la dedicació obsessiva d’una infermera austríaca per convertir al cristianisme amb una imatge de la Verge la població marginal. Aquesta predicadora professa una religiositat malaltissa a la recerca de l’amor enmig d’un matrimoni presidit per la violència en què l’home és un egipci musulmà en cadira de rodes.

I la tercera entrega de la trilogia Paraíso: esperanza es centra en el món adolescent d’una nena de 13 anys que va a uns campaments per noies amb problemes de sobrepès. Enmig de classes de gimnàstica i dietes equilibrades la protagonista descobrirà i s’entregarà al primer amor en una pel·lícula que gira al voltant del culte a les aparences, l’atracció del sexe, l’ideal de bellesa, l’amistat entre noies o els trastorns de les filles de matrimonis divorciats.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada