Jo penso que l’amor a qualsevol edat és igual de bonic que el primer amor, potser és més bonic perquè hi ha més temps, més maduresa, i un es mereix estimar i ser estimat.

Arribar a la tercera edat no vol dir que s’hagi de renunciar a l’afecte, encara s’està a temps d’emprendre una relació amorosa, plena i satisfactòria.

Per a la tercera edat, la relació de parella és de caràcter vital, les abraçades, petons i carícies, prenen especial importància en aquesta etapa, els adults més grans en general es manifesten contents en emprendre relacions de parella.

Tots tenim dret a realitzar-nos en aquesta vida, l’edat no ha de ser un impediment sinó més aviat una causa per viure amb plenitud, la societat lloa que un home tingui un romanç sense importar l’edat però és cruel amb una dona. L’amor és un meravellós sentiment que ens omple d’energies positives, en aquesta etapa l’amor és més sincer ja que ja no hi ha la bellesa física que es busca en la joventut. Això si que és amor.

Mentre vivim, sentim. Mentre sentim, podem estimar i tornar a enamorar.

El nen passa a l’adolescència creient que en aquesta etapa la passarà millor, el jove centra les seves esperances en la llibertat de l’edat adulta, l’adult potser no anheli l’etapa següent, però es conforta pensant que acabarà la seva etapa laboral. El més important és gaudir en plenitud les noves possibilitats que l’etapa propicia. Abans de res, és molt important que la persona a partir dels 50 anys es consideri a si mateixa amb capacitats i destreses que poden cultivar com qualsevol altre individu. Si la joventut o infantesa van tenir el seu encant, no hi ha raons per pensar que quan s’arribi a la vellesa està exempta de satisfaccions i oportunitats per viure dignament i ser cada dia millor ésser humà.

Avui, demà, i sempre, l’amor no té edat, ni als 50, 60, en la tercera edat i en la vellesa també, l’amor pot créixer en el teu cor i en la nostra ànima.

Semblaria que l’amor, l’alegria o l’entusiasme estiguessin reservats només als joves, a aquestes edats en què els somnis, els cossos i les esperances són sòlids, ferms i turgents. No obstant això, l’amor és una qüestió de l’ànima, i en la tercera edat (més enllà dels mites o prejudicis) és una realitat més propera del que molts creuen.

Enamorar-se amb 50, 60 o més anys, ha de ser un enamorament que impacta al cor i produeix un redescobriment personal.

Estimar després d’haver complert 50, 60 anys o més, ha de ser un impuls meravellós de vigorositat que inunda tot l’ésser. Aquest amor no se centra com en les primeres primaveres en el físic, sinó en la trobada i en la coincidència de l’existència.

És un amor de protecció, calidesa i companyia. És una necessitat de cures mutus i recíprocs, un tornar a néixer en els anys en què la llibertat personal va tornar al niu. Els fills ja s’han casat, els néts han crescut i el temps està més disponible per gaudir-lo en les activitats de recreació. No és fàcil deixar-se veure enamorats.

Els adults grans tenen una sèrie d’obstacles per sortejar a l’hora d’estimar. Obstacles que moltes vegades derroten a l’amor: la mirada crítica i discriminadora dels fills, les creences limitants de la societat, la no acceptació del propi cos, etc.

Però cal recordar que l’amor és la millor de totes les medicines, que una vida en plenitud és una vida embriagada d’amor, i que moltes de les malalties que sorgeixen amb el pas del temps són motivades amb la corrosiva solitud.

No hi ha dubte, qualsevol temps és per estimar, felicitats a qui ha trobat l’amor, a l’edat que sigui i que no ens limitin, som humans i necessitem ser feliços.