En Francesc i en Bonaventura eren dos germans, granats i bregats, ben avinguts, que feren fortuna regentant per separat sengles negocis, en sectors ben diferents de l’economia del país. Les inversions les feien en comú. Els dos eren casats, però només en Francesc tenia fills.
El germà gran, en Francesc, era qui portava la batuta a l’hora d’invertir, qui disposava de més liquiditat i qui tenia més talent per a especular i capitalitzar plusvàlues. El germà petit, en Bonaventura, es limitava a anar a remolc, dient amén a tot allò que decidia en Francesc.
En Bonaventura, obedient, seguia en tot moment les pautes que li marcava el germà gran, sense desviar-se. Si en Francesc li deia a en Bonaventura que comprés tal parcel·la, tal finca o tal producte financer, en Bonaventura, obedient, ho feia. Més endavant ja passarien comptes.
Al llarg dels anys, dels beneficis generats pel patrimoni acumulat conjuntament, en gaudiren àmpliament ambdós germans, la qual cosa permeté al Bonaventura poder-se costejar una vida luxuriosa, amb 5 amistançades fixes i unes altres tantes d’eventuals.
Tot canvià quan morí el germà gran. El testament obligà als drethavents d’en Francesc a comprar la part que a en Bonaventura li corresponia del patrimoni acumulat, en funció de les quantitats que cada un hi havia aportat, tal com havien previst per quan en desaparegués el germà gran.
Els hereus d’en Francesc li van demanar a en Bonaventura, com preferia que li fos fet efectiu l’import. Respongué que la meitat per mitjà d’un xec i la resta en metàl·lic. El del xec, fou l’únic import que veié la dona d’en Bonaventura.
La quantitat rebuda en metàl·lic, en Bonaventura la repartí a parts iguals entre les amistançades, les fixes, com a indemnització. Si bé podia continuar donant afecte a totes elles, a partir d’aleshores no les podria mantenir econòmicament com havia fet fins aquell moment car sols disposaria de rendes del capital, a preservar per a gaudir-ne la dona, si quedava vídua.