Arriba l’estiu i un ritme de vida diferent. Vulguem o no, els infants de vacances canvien la vida de la majoria de les famílies… I també acaba el curs pastoral, i algunes feines més habituals de dedicació pastoral de les parròquies i comunitats minven i en vénen d’altres. Les necessitats dels qui tenen dificultats econòmiques es mantenen i potser es fan més urgents, i la solidaritat no pot ajornar-se. I és que no podem abaixar els braços de la missió. Els deixebles del Senyor sempre estem en temps de missió. Fins en temps de vacances. No hi ha vacances de la missió, de l’amor, del sacrifici pels germans, de l’oració que ens uneix a Crist i ens fa instruments seus, de la coherència en el viure el que som, del testimoni de la nostra fe i sobretot de la nostra esperança… En aquest sentit desitjo que tots puguem gaudir d’uns dies de major tranquil·litat i de pau, d’un temps gratuït per a la família i els amics de veritat, un temps de pensar i de pregar més…

Tant a les famílies, com a les escoles i a les parròquies, cap al final del curs, sempre fem una mica de balanç i ens convé. No ens calen balanços angoixats, pessimistes, perquè només compten amb les pròpies forces i per això desanimen… Cal comptar que el Senyor continua actuant en el món, “el meu Pare treballa i jo també treballo” (Jo 5,17), i se serveix de nosaltres que som pobres i febles. Però sí que ens pot anar bé fer una senzilla revisió de vida i d’actituds personals i comunitàries, per analitzar amb pau el que estem fent, i prendre mesures de conversió en el que ens convingui, així com donar gràcies a Déu per tot el que el Senyor realitza amb la nostra humil col·laboració.

Cada cristià és un instrument de Crist amb una bella missió, tal com ho expressa la “Pregària simple”, “Senyor feu de mi un instrument de la vostra Pau!”, atribuïda comunament a St. Francesc d’Assís però que deu ser d’inicis del segle XX. Aquesta oració “franciscana” ens dóna com una síntesi de les actituds cristianes més de fons, que podem fer servir per a aquesta revisió del curs, en la pau de l’estiu, potser més a prop de la natura.

“Senyor, feu de mi un instrument de la vostra pau.

On hi hagi odi, que jo hi posi amor / On hi hagi ofensa, que jo hi posi perdó.

On hi hagi discòrdia, que jo hi posi unió / On hi hagi dubte, que jo hi posi fe.

On hi hagi error, que jo hi posi veritat / On hi hagi desesperació, que jo hi posi esperança.

On hi hagi tristesa, que jo hi posi alegria /On hi hagi tenebra, que jo hi posi llum.

Oh Mestre, feu que no cerqui tant ser consolat, com consolar;

ser comprès com comprendre; ser estimat, com estimar.

Perquè és donant que es rep, perdonant que s’és perdonat,

morint que es ressuscita a la vida.”

Us desitjo un bon final de curs, bon descans, amb l’alegria de ser instruments de Crist sense cap mèrit nostre.