L’ADN del DNI

Anys i panys, dècades i més dècades, de dur la identitat a sobre, i ara resulta que la culpa de tot és seva. “És un problema identitari”, brama l’unionisme, com si tenir identitat fos una cosa lletja i ells, que per descomptat tampoc són nacionalistes, no en tinguessin. Deu ser que la identidaz també és una “unidad de destino en lo universal”.

Sempre hem dut el nefast deneí a la butxaca somiant el dia que el podríem cardar a la bassa i l’hem ensenyat amb angúnia quan ens l’han requerit, avergonyits per aquella horrible N que put de franquisme, comissaria i plaça de toros. I tanmateix ens equivoquem, perquè la mare dels ous és la I. Aquesta I mai qüestionada perquè de tan clara no la sabríem explicar, com la passió per un equip de futbol o el goig d’ensumar olor de gespa segada: tan intrínsecs que costa molt de trobar les paraules per definir-ho verbalment.

Doncs bé, la identitat, entesa com a constructe lèxic, és una obra mestra. Prové ni més ni menys que d’una partícula tan simpàtica i popular com ídem (que molts vam aprendre als còmics quan encara es deien tebeos: perquè després diguin que el llatí no serveix per a res), però empeltada d’un substantiu de gran càrrega epistemològica com entitat, que és un derivat d’ésser. Enunciat com a fórmula matemàtica: ídem (‘igual, la mateixa cosa’) + entitat (qualitat d’ens, essència). Més clar que l’aigua.

Vet aquí, doncs, per què ens cou tant el carnet d’identitat. Perquè és una estafa. Definir què és i com es forma la identitat ha estat una de les grans qüestions contemporànies, que ha ocupat des de filòsofs a sociòlegs, i feina tindríem fins i tot a descriure la nostra (individualment parlant). Però segur que tots som capaços de recordar moments en què ens hem sentit iguals que els qui ens evoltaven, que ens hem vist com si fóssim la mateixa cosa, tant si era retroactivament (venim del mateix lloc, estem fets de la mateixa pasta) com si miràvem endavant (tenim un projecte comú, anem cap al mateix lloc). Ara només cal, doncs, encadenar aquests fotogrames ‘essencials’ i ja tens una idea d’identitat.

Visionar la minipel·lícula que en resulta no fa sinó confirmar que aquesta guerra és, en efecte, un conflicte identitari. Perquè si els teus fotogrames són manifestacions pacífiques, escoles integradores, respecte per la diferència i esperit artístic i cultural, difícilment en trobaràs cap d’idèntic (i no trio l’adjectiu perquè sí) amb qui té una pel•lícula feta d’imposicions, supremacia racial i incapacitat congènita d’acceptar els qui no són com ell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.