Fa unes poques setmanes, una notícia transcendent del món empresarial català va passar de puntetes pels mitjans, tot i la seva importància històrica. El fet és que després d’un bon grapat de dècades com a propietaris, els Folch-Rusiñol han venut la seva companyia de pintures Industrias Titán al gegant neerlandès AkzoNobel. Tant la figura dels venedors -emblema de la burgesia- com la dels compradors mereix una anàlisi detallada, perquè tenen prou singularitats per cridar l’atenció.

L’operació s’ha tancat sense que s’hagin fet públiques les xifres de la transacció, però no podem esperar que s’hagi tractat d’una compravenda de rècord, perquè Titán feia anys que estava en declivi i, fins i tot, en aquests darrers temps havia entrat en pèrdues, les primeres en un segle. La família propietària, els Folch-Rusiñol, són part central del bosc de clans burgesos de Catalunya, perquè per les seves venes corre sang d’algunes de les famílies més il·lustres. De la generació actual, trobem a Joaquín Folch-Rusiñol Faixat, que enfoca la seva dedicació més en Corver, l’empresa d’automoció de la família, que no pas en el negoci de pintures. També dedica cert temps a les cadires que ocupa als òrgans rectors del RACC i de la mútua laboral Asepeyo.

L’altre germà, Alberto, format a la firma de banca de negocis JP Morgan, sí que tenia Titán com a principal ocupació. El pare de tots dos és Joaquín Folch-Rusiñol Corachán (1953), resident a Suïssa ja fa temps i que segueix els negocis catalans de reüll. Una de les seves principals ocupacions són les curses amb cotxes clàssics de Fórmula 1, en les que va arribar a ser campió del món.

Pel seu segon cognom podem intuir que està emparentat amb el doctor Manuel Corachán García (1881-1942), fundador de la clínica homònima. Si saltem a la generació anterior, arribem a Albert Folch Rusiñol (1922-1988), un home amb una afició desfermada per la cultura oriental i que va ser el responsable que el logotip de la marca Titanlux fos una bandera del Japó. En el seu cas, el segon cognom també ens proporciona una dada interesant, i és que estava emparentat amb el pintor burgès Santiago Rusiñol (la seva mare era neboda de l’artista).

Els més rics

L’any 1980 el Ministeri d’Hisenda va fer públiques les dades dels ciutadans més rics de l’Estat, a partir de les declaracions de renda i patrimoni. Una pràctica de curta volada pels riscs que comportava sobre la vida dels implicats, però que va permetre saber que Albert Folch Rusiñol era el tercer ciutadà espanyol amb més patrimoni, amb 5.166 milions de pessetes, per darrere de José María Ruiz-Mateos (amo del hòlding Rumasa, amb 8.940 milions) i del príncep de l’acer José María Aristráin (6.618 milions), i per sobre dels Entrecanales (actualment propietaris d’Acciona), del banquer Ignacio Coca, d’Alfonso Fierro (de l’extinta Fosforera) o de Ramón Areces (amo d’El Corte Inglés), per posar alguns exemples.

“Albert Folch Rusiñol era el tercer ciutadà espanyol amb més patrimoni, amb 5.166 milions de pessetes, per darrere de José María Ruiz-Mateos i José María Aristráin”

El seu pare, Joaquim Folch Girona (1892-1984), va ser el primer a treballar a Industrias Titán, firma de la qual ben aviat en seria el propietari. I en aquest cas encara podrem afegir una nova relació amb nissagues de relleu al país, com són els Girona, vinculats històricament a la banca i amb Manuel Girona Agrafel (1817-1905) com a exponent principal i un dels homes més rics d’Espanya en el seu temps.

Els èxits de la família al món dels negocis no els ha lliurat tampoc de tenir algun accident, com va ser la compra l’any 2006 d’un paquet important d’accions del Banc de Sabadell. Tant ells, com els Lara o Isak Andic (propietari de Mango) van fer una forta inversió per convertir-se també en banquers, però la crisi financera de 2008 estava a punt de treure el nas a les nostres vides. El que havia de ser una inversió per crear un nucli dur català a l’entitat vallesana ha esdevingut un malson del que encara no han despertat, perquè els 1.300 milions d’euros invertits per aquestes famílies valien només 220 una dècada després, i avui encara molt menys.

Les fàbriques d’Azko Nobel a Catalunya

Però la figura del principal comprador del negoci dels Folch-Rusiñol també mereix ser visitada. Així com la part més petita de Titán ha passat a mans portugueses a través de la firma Tintas Neuce, el nucli del negoci ha estat venut, com dèiem al començament, als neerlandesos d’Akzo Nobel, una indústria que ja posseïa tres plantes a Catalunya: la central de Vallirana, una petita instal·lació a la Zona Franca (a la Feixa Llarga) i una fàbrica a Vilafranca del Penedès.

Com es pot deduir per la seva denominació, es tracta d’una fusió de dues companyies; per una banda, la neerlandesa Akzo, i per l’altra, la sueca Nobel, que es van unir el 1994. Però totes dues tenien molta història, perquè Akzo era el resultat del matrimoni celebrat l’any 1969 entre Algemeene Kunstzijde Unie (AKU) i Koninklijke Zout Organon (KZO), o sigui, la fusió entre un fabricant de fibres sintètiques i una indústria que procedia del sector de les sals.

De la sueca Nobel podem suposar-ne els seus orígens a partir del nom, perquè, efectivament, procedeix de la companyia d’armes que Alfred Nobel -el creador dels premis que porten el seu nom- va adquirir el 1893. De totes les firmes integrades al grup, precisament la que té unes arrels més profundes és la que va comprar Alfred Nobel, Bofors, que havia estat creada el 1646 com a foneria.

Cruyff i els sospitosos habituals

Avui dia Akzo Nobel és un grup líder mundial al sector de les pintures amb una facturació propera als 10.000 milions d’euros, gairebé 900 milions de benefici anual i 33.000 treballadors. El primer executiu és el belga Thierry Vanlancker, mentre que els principals accionistes són purament financers: Massachusetts Financial Services, amb un 4% del capital és qui atresora el paquet més rellevant; per darrere d’aquesta firma hi trobem Harris Associates, Causeway Capital Management i, com no, alguns dels sospitosos habituals com són el fons sobirà de Noruega o la gestora de fons de pensions Vanguard. No obstant aquestes participacions, Akzo Nobel considera que el seu free-float (les accions que cotitzen lliurement a borsa) és del 100%, atès que no hi ha cap accionista amb voluntat de control polític de l’entitat.

La compra de Titán no és la primera experiència d’Akzo Nobel amb empreses catalanes, més aviat al contrari, perquè hi dues adquisicions fetes anys enrere que val la pena recordar. La primera d’elles és la compra de la firma Pinturas Bruguer, que havia arribat a ser un colós del sector a Catalunya, tant, que es permetia fitxar Johan Cruyff per als seus reclams publicitaris a la televisió (1974). A començaments de la dècada dels vuitanta, Bruguer era la cinquena firma estatal del sector, darrere de la inabastable Titán, de la filial de pintures de Basf i de les també catalanes Valentine i Procolor. El 1982 la companyia va ser venuda a Uralita (participada per la família March) i allà acabaria a les mans d’Akzo Nobel.

“La venda d’Industrias Titán suposa el punt i final a la catalanitat d’una empresa centenària i a l’abandonament dels negocis industrials de gran envergadura per part dels Folch-Rusiñol”

L’altra aventura catalana d’Akzo és l’accidentada entrada al capital de La Seda de Barcelona, que va acabar com el rosari de l’aurora quan van intentar revendre el seu paquet de control per una pesseta a l’advocat Jacint Soler Padró, en una memorable jornada de protestes a la junta general d’accionistes del 8 d’abril del 1992. Aquell dia va acabar amb la fugida en calçotets de l’insigne advocat barceloní, mentre era assetjat per una turba d’accionistes minoritaris que no havien vist amb bons ulls la transacció.

En resum, la venda d’Industrias Titán suposa el punt i final a la catalanitat d’una empresa centenària i a l’abandonament dels negocis industrials de gran envergadura per part dels Folch-Rusiñol, seguint una tendència ja molt marcada entre les nissagues de més relleu del país