La  tercera jornada competitiva ens ha deixat dues apostes ben atractives sobre els límits del compromís social. D’una banda el tercer llargmetratge del francès Robin Campillo, “120 battements par minute”, que s’estrena amb nota en la Secció Oficial. I de l’altre, el suec Ruben Östlund que va el salt a la Secció Oficial amb una temerària cinta, tan controvertida com atractiva, “The Square”.

Art i consciència
El cineasta suec Ruben Östlund salta a la Secció Oficial amb “The Square” després de guanyar el Premi del Jurat de “Una certa mirada” amb “Fuerza Mayor/Turist” (2014). El títol original respon a un concepte espacial, geomètric, la plaça, el quadrat, la nova instal·lació que prepara el responsable d’un museu d’art contemporani, Christian (Claes Bang), que servirà per reflexionar sobre la condició humana i el valor de l’ajuda desinteressada envers els altres.

Però una entrevista inicial posa contra les cordes al personatge principal, confrontat a les seves pròpies declaracions, un seguit de paraulers buides, sense sentit, Definicions incomprensibles, críptiques, inintel·ligibles, com passa sovint amb el mateix art abstracte. I l’ideari o la voluntat de Christian de cara a la nova exposició és posada en qüestió també a nivell personal quan és atracat al mig del carrer després de caure en un parany per ajudar els altres

“The Square” és un film controvertit, incisiu i provocatiu, i ho fa sovint des de la comèdia en un to paròdic i corrosiu. Aquesta orientació crítica i sarcàstica es demostra també en una escena de sexe entre l’entrevistadora, Anne (Elisabeth Moss), i el responsable del museu, que deixa l’home com un egòlatra, l’autèntica dimensió mesquina d’un personatge cèlebre i famós.

El film planteja un dels gran temes de la contemporaneïtat europea, els valors de la solidaritat, la comunitat, els drets personals, l’altruisme, i ho fa des del perímetre de l’art abstracte per busca la conscienciació. Una proposta que planteja els propis límits de l’art modern i que sembla qüestionar-se l’utilitzat de l’art desfiguratiu, motiu també dels dards d’Östlund, per qui sembla insalvable l’abast de l’art modern per plantejar problemes d’ètica i de compromís.

El plantejament cinematogràfic és tan obert que aconsegueix posar en problemes a l’espectador. El discurs, gens retòric, apareix carregat d’ambigüitat, contribuint enormement a l’empenta que conté aquesta agosarada proposta. Un film que aboca l’espectador en la incertitud, igual que el públic confrontat en la contemplació d’una peça d’art moderna, atret o fascinat per les imatges del film, imatges sovint de sentit al·lusiu.

Activisme contra la SIDA
El francès Robin Campillo – guionista també de films del seu compatriota Laurent Cantet com passa a “L’atelier” que s’exhibeix enguany en la secció paral·lela “Una certa mirada” – s’estrena en la Secció Oficial amb “120 battements par minute”. Es tracta d’ un film sobre l’activisme gay francès als noranta, concretament centrat en el moviment Act Up. Un film autobiogràfic, d’alguna manera, ja que el mateix cineasta havia estat militant d’aquesta organització, amb un títol que fa referència als 120 batecs del cor per minut

La pel·lícula de Campillo serveix com a reconstrucció històrica de l’activisme social d’aquesta organització compromesa i reivindicativa, i un tribut també als vertaders pioners de la lluita contra l’expansió de la malaltia. Una associació combativa que va destacar per accions prou expeditives i sorolloses per reclamar l’atenció dels mitjans i el desinterès del públic.

Són mobilitzacions en els anys de Mitterrand per revertir el silenci mediàtic davant l’epidèmia del virus de la SIDA que afectava, sobretot, a homosexuals i heroïnòmans. Manifestacions i actes de creixent radicalització per denunciar la indiferència de la societat, quan no el rebuig i l’estigmatització dels gays. També una lluita contrarellotge dels seropositius, atrapats en l’angoixa de l’espera d’un medicament capaç i efectiu per aturar el contagi i la propagació de la malaltia, adreçant la pressió alhora damunt els laboratoris
Un film sincer i corprenedor, que combina perfectament discurs i emoció, i que conjuga repartiment coral i història personal, individualitzant el dolor i el patiment. Un film que mostra els estralls de la malaltia amb el deteriorament dels cossos, l’agonia i la mort. Un drama col·lectiu assotat per un percentatge elevadíssim de defuncions.

Un film que destaca també per un extens repartiment conformat per actors joves del cinema francès com Arnaud Valois, Antoine Reinartz, Nahuel Pérez Biscayart, i on participa també Adèle Haenal –la noia protagonista de “Una chica desconocida”(2016) dels germans Dardenne-.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada