La parla és una de les nostres més importants maneres de comunicar-nos. Per aquest motiu, quan observem cert tartamudeig en els nens, o dificultats d’expressió, podem angoixar-nos en excés. Jo crec que tots hem experimentat la dificultat de parlar amb fluïdesa perquè potser ens oblidem a meitat de la frase del que volem dir o en tractar de parlar amb més rapidesa. Aquestes interrupcions són naturals i no indiquen cap trastorn patològic de la parla.

En canvi quan el flux de la parla s’interromp molt sovint i greument, cridant l’atenció dels oients i dificultant la comunicació, llavors és tracta d’una alteració del flux de la parla: la tartamudesa o disfèmia.

El telèfon és una dels majors fonts d’incomoditat en un tartamut. Els telèfons, encara que últimament fan més coses són un artefacte dissenyat i pensat per parlar. Per a un tartamut pot convertir-se en una tortura. Si la persona que està a l’altra banda no té la suficient empatia, paciència i atenció és molt possible que ens veiem penjats, burlats o fins i tot insultats. Amb el telèfon perdem un recurs important: el llenguatge no verbal, que tantes vegades fem servir i tantes vegades ens serveix.

El nen tartamut presenta característiques peculiars. Repeteix sovint alguns sons, síl·labes o paraules. En parlar parpelleja ràpidament i sol desviar la mirada del seu interlocutor, movent i sacsejant cap i mà (Tics). Els tremolen llavis i mandíbula i s’observa un moviment exagerat de la boca. És notable la tensió emocional i física.

Cal reconèixer que no estem entenent bé el que ens estan explicant, o demanar que ens expliquin les coses d’una altra manera, quan sigui realment necessari. Podem suggerir que ens les expliqui en un to més baix, o més a poc a poc. Aquesta estratègia pot ajudar-los a concentrar-es millor.

Crec que és fonamental que entenguem que no hem de criticar la seva forma d’expressar-es, ni ridiculitzar-lo. No els hem de corregir, ni ficar-losressa per acabar els seves frases. No és útil forçar-los a parlar. No és bo animar-los a explicar coses quan no volen fer-ho. Segur que aconseguireu molt més amb paciència. S’ha d’aclarir que la persona que tartamudeja no és menys intel·ligent o hàbil que altres individus, però és molt freqüent observar que el seu entorn social contribueix a aguditzar el problema a través de burles i paròdies que són la conseqüència del desconeixement d’aquesta especial alteració.

L’entorn social ha de fer més per comprendre que per criticar.