Per a viure el temps pasqual, us proposo anar recordant i revivint la gran celebració de la Vetlla Pasqual, expressió del misteri de la fe que anem celebrant durant la Pasqua. Avui us proposo avançar tot aprofundint en un aspecte, el significat del Pregó pasqual, o cant de joia de l’”Exultet”.

 Després de deixar al candeler el Ciri pasqual encès, que ha presidit la processó d’entrada de tot el Poble de Déu rere seu, el diaca “canta” o proclama un text antiquíssim, poèticament insuperable, que anuncia la Pasqua als cristians i a tot el món. Un pregó conegudíssim que comença dient: “Exultin de joia tots els àngels del cel, exultin els ministres de Déu. I que soni la trompeta victoriosa per celebrar el triomf d’un Rei tan gran…” És un dels himnes més antics de la tradició litúrgica romana, del qual se’n tenen testimoniatges des dels segles IV i Vè. És un cant ple de poesia i de lirisme, així com també d’alta teologia, que escoltem drets amb els llums encesos. Ressalta la caiguda de l’home, les tenebres i l’esclavitud en què per ella va ser sumida la humanitat, la Redempció per Jesucrist i la gloriosa Resurrecció. I cal cantar-lo amb l’entusiasme que encomana la joia a la multitud dels fidels en aquesta nit santa.

 El Pregó va cantant, a la manera d’un prefaci, que Crist ha pagat per nosaltres el rescat, que Ell és l’Anyell immolat. I agraeix la nit santa que recorda la pasqua antiga d’alliberament, la nit il·luminada pel foc que ens guia, la nit que torna la gràcia, la nit en què Crist ha pujat dels inferns, “la nit realment benaurada que uneix el cel i la terra, nit en què l’home retroba Déu”… I fins s’atreveix a proclamar “la culpa sortosa (o felix culpa!) que ens ha merescut un Redemptor tan gran”. La Pasqua dóna una mirada nova sobre la nit i les tenebres de la humanitat, sobre la culpa del primer Adam que ens ha merescut rebre el nou Adam, el Crist. Mirada agraïda de la història de salvació que ha fet que Déu vingués a redimir-nos i a recrear-nos per l’Esperit Sant. El Papa Francesc recentment ha comentat: “A vegades la foscor de la nit sembla penetrar l’ànima; a vegades pensem que, ‘ja no hi ha res a fer’, i el cor ja no troba la força d’estimar… Però en aquella foscor, Crist hi encén el foc de l’amor de Déu: una resplendor trenca l’obscuritat i anuncia un nou començament, quelcom recomença en la foscor més profunda. Sabem que la nit sembla encara més profunda i més obscura poc abans que comenci el dia. Però en aquella foscor és Crist el qui venç i qui encén el foc de l’amor (…) En aquesta nit santa, l’Església ens lliura la llum del Ressuscitat (…) Com a cristians estem cridats a ser sentinelles del matí, que saben discernir els signes del Ressuscitat, com van fer les dones i els deixebles corrent cap al sepulcre a l’alba del primer dia de la setmana”.

  Amb els ciris encesos, escoltant amb joia interior el cant de l’Exultet, del pregó pasqual, captem i agraïm la nostra vocació a ser cantors i profetes de Déu, enmig d’un món necessitat de joia veritable i de bellesa. El Pregó pasqual ens en dóna les paraules: joia, pecat perdonat, redempció misericordiosa, nit transparent que s’ha il·luminat per la Llum de Crist, victòria de la nostra fe. Hem de ser en tota circumstància cantors d’un càntic de lloança nou, cantors de l’amor de Crist, que venç la nit i la tenebra!