Suposo que posar un títol com La veritable espiritualitat és  enganyós o encara pitjor. Per tant, afegiré que la frase sencera seria: ” la veritable espiritualitat, crec que consisteix en estimar els altres”. No sóc dels qui pensa que totes les religions tenen la seva part de veritat i totes tenen el mateix fons, perquè no és gaire cert. Comparteixen l’intent de donar una explicació al tot i crec que a partir d’aquí, poden divergir. Però sí considero quelcom més important: que hi ha gent que en tots els contextos ha donat amb la resposta que crec que és correcta i ha descobert l’espiritualitat. En el judaïsme conviuen moltes opinions i també la de que el resum de la religió és “estimar els altres com a nosaltres mateixos”. És a dir, la llei d’or que està a tants textos sagrats. En el budisme mahayana es posa l’èmfasi en el ser realitzat que decideix tornar al mercat, a la vida comuna, per ajudar els altres a ser com ell. La compassió, es dóna a entendre, és el que fa als humans millors. I per no parlar del nostre cristianisme que en els seus millors moments és la religió de l’amor. En un context més laic, encara recordo el que va dir un empresari nord-americà a aquells que volien ser útils a la societat: “aneu a l’altra banda de la línia del tren i demaneu a la gent què vol”. En el benentès que, als Estats Units, la línia del tren acostuma a separar els barris rics dels pobres. Per tant, deia als joves benestants que ajudessin a aquells que no tenien tant.

I és per això que no entenc gaire aquells buscadors de l’espiritualitat que volen salvar-se ells mateixos fonamentalment, signifiqui el que això signifiqui. Perquè la veritable salvació no pot venir sense que els altres comparteixin la nostra felicitat. Entre altres motius, perquè som sers socials i perquè si els altres estan tristos i amargats ens contaminen i si estan feliços, el mateix. I l’amor als altres segueix sent la gran resposta. Estimar-nos a nosaltres mateixos? Naturalment. Però després hem d’estendre el nostre cercle als familiars, amics, gent de la nostra comunitat, a la resta de la humanitat i a tots els sers vius i no vius. Tranquils, no estic tan flipat de creure-m’ho al peu de la lletra, però sí crec que la resposta va per aquí i que la solució a tot es diu amor. Amor al coneixement, amor als altres, a un mateix. En el fons el cercle es tanca i tot flueix. I aquell gran amor que es va acabar, contacta  novament amb mi…per casualitat. I les anteriors reaccions que eren desig, amor frustrat, odi rancuniós, s’han esvaït i li desitja, en el fons, que sigui tan feliç com sigui possible. Encara que sigui amb algú altres. Sabent que serà amb algú altre. I el pensament és sincer. Potser vaig aprenent una mica, no massa.