El rastre digital que cada un de nosaltres, en major o menor grau, deixarem a les xarxes socials i en bases de dades, quan ens morim, està posant sobre la taula qüestions jurídiques, ètiques i morals que mai abans s’havien plantejat. Es comença a parlar d’immortalitat digital, com una realitat a no tardar. No us sembla una autèntica quimera creure que un software i un hardware ens faran viure virtualment per sempre ?

Per a mi, no té gaire sentit plasmar íntegrament o parcialment una vida sobre un suport informàtic, que perduri més enllà de la mort, llevat que hom vulgui que la pròpia estela que deixa al llarg de la vida, en un munt d’arxius informàtics, continuï habitant una màquina, per la posteritat i ens sobrevisqui.

Crec que en aquest àmbit, el que la tecnologia actual ens ofereix, es tractaria més aviat d’una simulació que no pas d’una permanència en el temps tot i que els científics afirmen que en la propera dècada es podrà reproduir tant el comportament humà, com recrear individus que ja no existeixen. Molts són els dubtes sobre la immortalitat digital.

A través de les nostres interaccions, els servidors informàtics registren quines preferències tenim, vaja, que coneixen molta part de nosaltres, però no tota. Els secrets de  a nostra ment ens els emportem a la tomba. Això si, en els ordinadors tenen guardada la nostra cara, veu, empremtes digitals i algunes coses més, informació del tot incompleta si ho mirem bé.

Som a un pas de la immortalitat digital ? Crec que no. Per mitjà de la intel·ligència artificial, el que tindrem, suposo, seran només rèpliques limitades d’un mateix o d’altri, amb algoritmes i hologrames una mica més sofisticats que els actuals i prou. Simples simulacions que recrearan alguns trets de nosaltres, impossible que siguin tots i cadascun d’ells. Que els robots emularan a les persones per fer-nos la vida més fàcil, potser si.

Un cop transferides, aquell que ho vulgui, les seves dades digitalitzades, a un núvol d’emmagatzemar big data, irremissiblement estarà atrapat en un servidor informàtic. Soc un escèptic impenitent a qui la idea d’immortalitat digital no m’ atrau gens, ho confesso.

Per desfer-nos del nostre historial digital, en les darreres voluntats podem estipular que quan ens morim ens suprimeixin de tots els arxius informàtics, quina llista pot ser extensa i, per tant, feixuga l’execució del mandat. És un dret que tenim d’acord amb la llei de protecció de dades, que hom pot fer valer.

Em queden algunes preguntes a l’aire. Les entitats que custodien la big data quin import cobraran pel servei, qui el pagarà i fins quan? Et podran donar de baixa de forma unilateral? Qui ostenta la propietat de les teves dades emmagatzemades a perpetuïtat? Qui hi pot tenir accés? Es podran manipular els arxius fent que en la teva rèplica siguis guapo i intel·ligent quan no fou ni una cosa ni l’altra? Per a les futures generacions hi haurà una raó i un mínim interès per recrear digitalment la nostra vida o part d’ella?