Fa dies, de fet setmanes, que parlem de valors de temperatura propis de l’estiu. El cap de setmana del 21 i 22 de maig es van batre molts rècords i a molts indrets. Algunes de les temperatures assolides aquell cap de setmana, hi ha algun estiu en el qual no s’ha arribat cap dia.
Sempre, però, els comentaris es van referir a les temperatures de l’aire que, per la característica intrínseca i física de l’aire, es refreda i s’escalfa a gran velocitat en pocs minuts o hores. En canvi, hi ha un altre fluid que no és l’aire, molt i molt lent en els seus canvis de temperatura, amb una inèrcia realment gran. Es tracta de l’aigua. Penseu en un dia d’estiu. Si ens banyem a les 15 hores en una platja, probablement tindrem una temperatura de l’aigua del mar entre els 26 i 28 graus. Aquell mateix dia, si ens banyem a les 03 hores de la matinada, l’aigua del mar només variarà unes dècimes i l’aigua serà igual de calenta. En canvi, si la temperatura de l’aire ha arribat als 28 o 30 graus durant el migdia, molt probablement a la matinada se situarà entre 6 i 8 graus més baixa.
En definitiva, les característiques físiques dels dos fluids, aire i aigua, són ben diferents.
Ara, després de molts dies, de fet setmanes, de valors elevats pel que fa a la temperatura de l’aire, la temperatura de l’aigua del mar ja ha agafat inèrcia i s’està escalfant a marxes forçades. Tant és així que tot el Mediterrani occidental ja té valors de principis de juliol. L’observatori de tot el Mediterrani, amb la sèrie més antiga i més fiable és de l’Estartit. Els anys 70 va començar les mesures. En aquesta cinquantena d’anys, mai tan d’hora en el calendari el termòmetre havia arribat als 21,5 °C el dilluns dia 6. La temperatura mitjana històrica per aquestes dates se situa en 18 °C. Es tracten d’una mica més de 3 °C. Un valor exageradíssim en un element, l’aigua del mar, que té moltes dificultats per perdre o guanyar graus amb celeritat i de forma notable. Si observem les dades de les boies marítimes de “Puertos del Estado”, la dada de l’Estartit, no és única. La boia del Port de Barcelona donava 21 °C. La del Port de Tarragona, marcava els 23,6 °C. Mentre que la boia, situada enfront del Cap de Tortosa (Delta de l’Ebre) i una quarantena de quilòmetres mar endins marcava els 22,4 °C. Si marxem a les Illes, la de Maó, donava 22 °C exactes. La de Pollença es trobava fora de servei. La resta, totes al sud mallorquí, des de Ponent a la zona d’Andratx, fins a Sa Ràpita i passant per Palma, entre 23 °C i els 23,3 °C. Fora de l’abric costaner, a Dragonera i a Ponent de l’Illa, donava 22,3 °C.
No n’hi ha a les Pitiüses, mentre que al País Valencià, no es trobava en servei la del Golf de València i només la de “Palos” es troba operativa. El valor tampoc es quedava curt, amb 22,2 °C mar endins de les aigües més meridionals del País Valencià.
Cal dir que aquesta capa d’aigua molt calenta per l’època és una cap superficial de gairebé 10 metres. Si arriba una ventada que remena el mar, la barreja d’aigua freda profunda, aflorarà i farà canviar en molt poques hores els valors amb una caiguda abrupta. Però cal que arribi…
