La Càtedra de Pensament Cristià ha celebrat, aquest dissabte, la vintena edició tractant el tema de les addiccions des de diverses vessants, amb les ponències del Dr. Josep Solé, psiquiatre i excap de l’àrea d’addiccions de l’Hospital psiquiàtric Bennito Menni; el Dr. Miquel Àngel Prats, psicopedagog, Doctor en Pedagogia per la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona; i el Dr. Francesc Torralba, director de la Càtedra de Pensament Cristià i Doctor en Filosofia i Teologia per la Universitat de Barcelona.
La Jornada ha estat oberta per Mn. Pepe Chisvert, Delegat d’Ensenyament, i s’ha celebrat al Seminari Diocesà, a la Seu d’Urgell. L’han seguit una vuitantena de persones, en els seus espais de matí i tarda.
El Dr. Josep Solé ha presentat la ponència Mapa de les addiccions on, més que traçar en un mapa els tipus d’addiccions, s’ha centrat en assenyalar geogràficament les ubicacions on els drogodependents i les seves famílies poden acudir en la cerca de solucions en el territori català. Partint de la circumstància que, en qüestions de drogodependència, la societat es troba davant d’un oceà de problemes i solucions, té molta importància fer un mapa dels intents de solucions que històricament han anat apareixent des dels anys vuitanta a l’actualitat, a Catalunya.
Solé, ha detallat els amplis recursos que té Catalunya per a intentar donar solucions a la problemàtica de la salut mental, mencionant els 102 centres sociosanitaris, 68 centres hospitalaris, 40 centres de salut mental, més de 900 ambulàncies de transport sanitari no urgent, 62 Centres d’Atenció i Seguiment (CAS), 428 ambulàncies de suport vital bàsic i avançat i 4 helicòpters medicalitzats. Sent la qüestió de les drogodependències, enteses com aquelles addiccions a un substrat químic, especialment dirigida cap als Centres d’Atenció i Seguiment (CAS).
Un altre factor important és la qüestió de l’estigma que hi ha associat amb certes addiccions; a través de vinyetes humorístiques ha representat a l’audiència la ironia de com un psiquiatra jutjava al seu pacient d’addicte per ser addicte a l’heroïna, mentre el mateix professional tenia el terra amb una piràmide de burilles i cendra. Tot i que ambdues són addiccions, el tabaquisme està més normalitzat socialment i, per tant, ambdós addictes no s’enfronten als mateixos judicis de valor. Aquesta reflexió l’ha enllaçat amb el perfil de drogodependents que acudeixen a diferents centres i, per tant, a diferents sales d’espera: mentre els alcohòlics acudeixen a les sales d’espera dels centres hospitalaris, els heroïnòmans ho fan en les sales d’espera dels Centres d’Atenció i Seguiment (CAS).
De fet, ha explicat, que aquest mateix estigma social es reflecteix en les mateixes sigles del CAS. Es tracten de Centres d’Atenció i Seguiment de Drogodependències, però no s’abrevien com a CASD sinó com a CAS per aquesta mateixa raó. El Dr. Solé ha aprofitat aquesta reflexió per a aprofundir en la qüestió sobre per què els Centres d’Atenció i Seguiment no substitueixen els 78 Centres de Salut Mental per Adults (CSMA); una raó de pes, explica, seria per la clientela especial del CAS, exemplificant que el comportament problemàtic que un addicte als opioides pugui presentar al centre no serà el mateix que el d’un addicte a l’heroïna. També ha mencionat qüestions relacionades amb desavinences alhora d’unificar procediments.
Ha expressat agraïment, com a professional de la salut mental, per la constatació de la millor visibilitat que han anat adquirint les patologies de salut mental en el transcurs de la seva carrera; tant entre ciutadans com entre professionals de la salut. Ha assenyalat que aquests darrers s’han anat conscienciant en la matèria, un fet que ha propiciat l’augment de polítiques públiques per a ampliar els serveis a la població. En aquest sentit, ha remarcat que aquest procés està ajudant a batallar contra l’estigma del què vol dir ser addicte o ser drogodependent, i què vol dir acudir a la consulta d’un psiquiatra.
Després d’una aturada, ha seguit la Càtedra amb la ponència del psicopedagog Miquel Àngel Prats “L’addicció a les pantalles. Cap a un ús responsable de la tecnologia”, que ha posat molt d’èmfasi en la generació d’esperit crític en els joves i infants a través de la influencia de la família, que malgrat que suposa un esforç per als pares és el camí per a aconseguir en ells, les capacitats necessàries per a gestionar responsablement la tecnologia.
La comprensió del fenomen de les addiccions a edats prematures porta a posar la mira en la primera institució educativa: les famílies, a les quals el Dr. Prats ha animat a afrontar-ho des d’una vessant pedagògica que no prohibitiva.
Educació i tecnologia tenen una relació d’alta tensió perquè la primera demana temps i processos lents, atenció i paciència, tot un seguit de qualitats oposades amb les que requereix la tecnologia (rapidesa, eficiència, acceleració). Davant la pregunta de com es pot trobar un punt en comú per a que cap de les dues se superposi a l’altre, el Dr. Prats ha respost assenyalant la necessitat de regular la tecnologia per a que estigui al servei de l’educació, doncs és una eina poderosa per a l’aprenentatge, tant dins com fora de les aules. En aquesta unió també s’ha de poder integrar les famílies doncs, ha afirmat, estan molt perdudes en aquest procés.
Aquestes qualitats que demana la tecnologia provoquen en la societat el que s’anomena bretxa digital, que es va incrementar durant els temps de la pandèmia COVID-19. Aquesta bretxa es presenta en diferents formes: disponibilitat, accés, competències… Una persona competent en el món digital, ha explicat, és aquella que s’autoregula, sap triar què vol fer i que també sap dir prou. En aquest sentit, infants i adolescents manquen de referents que els mostrin el camí per a assolir aquesta competència. Encara que són nadius digitals resulten, alhora, orfes digitals, perquè el primer lloc on aprendre recursos de manera natural és a casa i són precisament els pares els que no disposen en profunditat d’aquestes eines.
El món es va fent cada vegada més volàtil, potenciat per la tecnologia, i en aquest moment, cal aprendre, desaprendre i tornar a aprendre; una actitud òptima per a tothom. En l’addicció a la tecnologia, el Dr. Prats ha explicat que hi ha una manca d’autoregulació de les emocions, i especialment, la gestió de la nostra soledat. Segons les dades de l’informe de 2021 d’UNICEF; 4 de cada 10 adolescents estan connectats a la tecnologia per a no sentir-se sols, el 98,5% estan registrats a una xarxa social i el 61,5% tenen un segon perfil a xarxes socials.
És important comprendre que els infants i adolescents tenen un marc mental diferent que els adults: no tenen por d’explorar en els avanços tecnològics que es produeixen a velocitat vertiginosa i entenen la lògica tecnològica, però, alhora, no saben buscar informació, categoritzar-la i tenir esperit crític. Per aquesta raó és imprescindible potenciar el pensament crític en ells, especialment en l’ecosistema de la informació actual, on “els mitjans de comunicació només mostren una part de la realitat”. Alhora, és important conscienciar sobre la cessió amb criteri de les dades personals a les grans corporacions digitals, valorar-ne la privacitat i la confidencialitat, doncs “la cessió de dades personal i la seva mercantilització és l’or del segle XXI”.
Prats, ha acabat la seva ponència animant a l’audiència a aprendre a conviure amb la tecnologia i a ser competents digitalment, és a dir, a prendre decisions amb valors.
Després de dinar, el Dr. Francesc Torralba ha seguit amb la darrera ponència: “Reconstruir el projecte de vida. De la desesperació a l’esperança”, amb la que ha tractat els aspectes ètics i morals, així com el paper de la comunitat, no només en la prevenció i la cura de les addiccions, sinó també alhora de reconstruir el projecte de vida.
Des d’un enfocament filosòfic i ètic el Dr. Torralba aborda una perspectiva important en la vida de les persones addictes i les seves famílies: com i de quina manera es pot fer un projecte de vida després d’una addicció?
Per a Torralba, tot i marcats per l’estigma social de ser addictes, les persones que hi han passat, són persones amb dignitat inherent. Cal que siguin tractades amb cura, estima i respecte, evitant el judici: no es coneix el context ni les circumstàncies que l’han portat a aquesta situació. És necessari fer una perspectiva interpersonal, sentir què és estar al lloc de l’altre. Aquesta lluita també és pedagògica i cal anar amb compte sobre com es parla d’aquests grups vulnerables, doncs el llenguatge mai és neutre i té una càrrega emocional.
Les drogues alienen, generen noves formes de dependència i en les addiccions conductuals la persona queda atrapada. Enllaçant amb la conferència del Dr. Prats, el Dr. Torralba ha parlat de la tecno-addicció com una forma d’alienació, o de buidor insuportable, on el jo del addicte ha quedat segrestat, ja que el telèfon forma part de la seva vida i no és un instrument.
Si bé és possible sortir d’una addicció, cal tenir en compte que les circumstàncies i el context determinen la probabilitat. Els addictes necessiten d’un entorn amb figures amb autoritat moral que els puguin evidenciar, que ja han passat per una experiència similar, que els mostra amb l’evidència, que hi ha una oportunitat de construir un projecte de vida més enllà del viscut fins aleshores.
Per a construir aquest projecte de vida el Dr. Torralba marca una pauta de sis passos. En primer lloc cal autoconsciència, l’addicte ha de tenir un moment de lucidesa i anàlisis de prendre consciència que l’actual projecte de vida és destructiu; seguidament cal un procés d’autoconeixement i diferenciar quines qualitats i limitacions hi ha per a trobar la nova vocació que dibuixi la nova vida; el procés d’autodomini per a refusar els estímuls que volen portar a l’addicte a la vida anterior; anticipació de possibles futurs i determinació de cap a on orientar-se per a defugir de la buidor i la sensació d’avorriment que podrien portar a recaure; i, finalment, assumir que aquest projecte de vida ha de ser flexible i dúctil per a adaptar-se a les circumstàncies.
El Dr. Torralba ha finalitzat la ponència remarcant que el projecte de vida és aquell que millora la vida dels altres, té sentit perquè aporta valor i pot alliberar les persones.
20 anys de la creació de la Càtedra de Pensament Cristià
La Càtedra de Pensament Cristià va néixer fa 20 anys amb l’objectiu de ser un espai de formació i de reflexió des del punt de vista de l’antropologia cristiana. En un context de constant canvi i evolució, en què la societat demana una atenció cada vegada més focalitzada i compromesa per part dels agents de pastoral, professors i mestres de religió, catequistes, i laics involucrats en l’activitat social i educativa, la Càtedra de Pensament Cristià es presenta com un instrument essencial per a abordar aquests desafiaments. Dirigida pel doctor en Teologia i Filosofia Francesc Torralba, la Càtedra té una clara vocació de servei públic, i és oberta a tots aquells interessats en els temes que s’hi tracten.
Els ponents de la Càtedra
El Dr. Josep Solé és psiquiatre i excap de l’àrea d’addiccions de l’Hospital psiquiàtric Bennito Menni. És autor i col·laborador de nombrosos llibres i articles, entre els quals: “Protocolo de las sesiones de terapia interpersonal aplicada a un grupo de familiares de pacientes con trastorno de conducta alimentaria, (Revista de psicopatología y psicología, 2003)”, “LSD y alucinógenos (Adicciones, 2003)” o “Cannabioides. Aspectos psiquiatricos y bioquímicos, (Ediciones Rol, 2001)”, per citar-ne alguns.
El Dr. Miquel Àngel Prats és psicopedagog, doctor en Pedagogia per la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona i professor titular de la FPCEE Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. És autor i col·laborador de nombrós articles, entre els quals: “Noves tecnologies en infants i joves: una perspectiva educativa (2009) pàgs. 8-9”, “Els diagnòstics tecnopedagògics de centre: instrument avaluatiu multidimensional per a la incorporació estratègica de les TIC en els centres educatius, (2013) pàgs. 23-31”, per citar-ne alguns.
El Dr. Francesc Torralba és director de la Càtedra de Pensament Cristià i Doctor en Filosofia i Teologia per la Universitat de Barcelona. És autor i col·laborador de més de setanta llibres sobre temes de filosofia sent els més recents: “Cuanto todo se desmorona. Meditar con Kierkegaard (Edificiones Khaf, 2023)”, “L’ètica algorítmica (Edicions 62, 2022)” o “El hermano del hijo pródigo. Del resentimiento a la reconciliación (Ediciones El Gallo de Oro, 2021)”, per citar-ne els més recents.
