La senyora Antònia

Lluís R. Samper Pascual

Es casà ben jove, amb en Sergi, l’amor de la seva vida, amb qui havia compartit molts bons moments, plens de tendresa i afecte, al poblet  rural, d’on eren originaris ambdós i llurs famílies.

Ell tenia un treball ben remunerat, que els permetia viure d’una forma econòmicament folgada, fins el punt de no necessitar que ella treballés fora de la llar i, així poder tenir cura dels avis.

Foren uns anys de felicitat per a la parella, en el transcurs dels quals nasqué un fill. El goig amb que gaudien de la vida, es veié de sobte sotragat, quan a ell li detectaren una greu malaltia.

En la fase inicial, en Sergi entrava i sortia sovint de l’hospital. En esdevenir crònica l’afecció, fou internat en permanència més de 12 anys. Fes fred o calor, ella l’anava a veure a dies alterns.

Mai, a ella, ningú l’havia sentit queixar-se de res o plorar. Conservava sempre el somriure als llavis, amb el cap ben alt, sense perdre un bri de la seva dignitat o deixar emportar pel desànim.

Quan la seva economia era boiant es comprava confecció de marca. En les èpoques de penúria econòmica es feia un patró de paper, comprava un retall de roba de liquidació i se’l cosia ella.

El cas de l’Antonia, és un clar exemple d’adaptació a allò que la vida ens presenta i no tenim la facultat de poder-ho canviar. Crec que si no podem canviar l’entorn, hem de canviar nosaltres.

Penso que no hi ha una única Antonia, sinó moltes. Tots els dies trobem dones que de forma abnegada i silenciosa, porten a terme la lloable tasca de tenir cura dels familiars dependents.

Ja seria hora que els homes ens involucrem més en la feixuga i enriquidora, tasca de tenir cura dels familiars dependents, feina que no sé per quina injusta raó, se la considera reservada a les dones.

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES