La revolució espiritual

El segle XX va ser el de les revolucions fracassades. El superhome que volia crear el nazisme va acabar aconseguint infrahomes espiritualment parlant i va caure miserablement i justament en l’oblit. L’home nou que pretenia recrear el comunisme va ampliar els defectes de l’home vell. Les ideologies salvadores van entrar en decadència després d’aquests desastres i tot i que l’islamisme radical sembla estar força viu no atreu força gent com perquè es pugui titllar d’alternativa atractiva. No ja a Europa sinó als propis països islàmics, sobretot els més desenvolupats. Sembla més aviat un crit de ràbia del tradicionalisme musulmà davant el món modern que no té cap manera d’expressar-se millor que els assassinats en el món del Déu de la pau. Però hi ha una altra revolució que també crec que no ha funcionat: l’espiritual. Als anys 60 a Occident es va posar de moda la contracultura hippie i la seva adoració cap a les filosofies i religions orientals, sobretot el budisme. Però aviat es va veure que eren una minoria sorollosa, però minoria i la gran majoria de les comunes hippies que es van crear, es van abandonar. Després de la festa hippie d’aquells que volien crear nous homes alliberats de totes les opressions, va venir la ressaca, va venir la realitat i la seva inevitable venjança.

Ho sé i ho lamento perquè sóc un dels qui ha estat enlluernat per aquest moviment. Sí, avui hi ha molta gent que fa ioga i meditació i l’acupuntura està cada cop més reconeguda, entre altres detalls. La filosofia budista ha influenciat molts científics, periodistes i artistes i ha ajudat a renovar el pensament occidental. Però en una mínima part. Torno a repetir-ho: ho sé perquè sóc un dels enlluernats. Però quan miro als integrants d’aquests moviments que volen el que podríem anomenar revolució interior trobo moltes bajanades. De fet, em remeto a les paraules d’un dels gurus d’aquest moviment, el nord-americà Ken Wilber, que assegura que un 80% dels seguidors de la Nova Era tenen pensaments i formes d’actuar regressives. I quan vaig constatar-ho em vaig deprimir força. Però ara estic en una nova etapa. D’acord, suposem que en Wilber té raó i només un 20% dels enlluernats per aquestes creences han superat les etapes més primitives i constatem que deu ser un 5% com a màxim els seguidors de la Nova Era (i exagero molt, segurament). Suposem que tot això és cert. Ja hi ha un 1% més o menys (segurament menys) de la gent que ha creat prou consciencia crítica com per millorar de forma important la seva forma de veure el món i d’actuar-hi. No, no és prou per fer una revolució espiritual, però sí per crear una llavor perquè continuï la nostra evolució. I probablement es tracta d’això la recerca espiritual. Mirar a la realitat cara a cara i sobreviure i a partir d’aquí tornar-nos millors del que ja erem. Evolucionar i no revolucionar. Potser això ja és prou revolucionari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *