Probablement va ser un dels moments més interessants de la història del segle XX i un dels més oblidats. Va ser la revolta del camp de concentració soviètic del Kangir entre el maig i el juny del 1954. Lenin, el creador de la Unió Soviètica, va ser el qui va impulsar el que després es coneixeria com el gulag, l’univers concentracionari destinat a castigar i reprimir la dissidència però va ser Stalin qui ho va portar a la màxima expressió. Més de 10 milions de persones van passar pels camps, en la majoria dels casos per delictes imaginaris, i alguns milions van morir: per fam, malalties o directament assassinats. Es va purgar el partit comunista de bona part dels seus quadres però també les forces armades i bona part de l’establishment, però també molts i molts pobres (perquè a la Unió Soviètica sense classes també hi havia classes). I quan va morir Stalin, els seus successors no sabien què fer. Sabien que el gulag era injust, deficitari econòmicament i cada vegada més difícil de sostenir. I per un motiu que podríem qualificar de curiós: després de la Segona Guerra Mundial es van enviar molts resistents de diferents nacionalitats no russes al comunisme, quant abans la majoria eren gent innocent que no havia comès cap dels delictes dels quals se’ls acusava arbitràriament. I en aquest clima, al maig i juny del 1954 va esclatar una revolta al camp de presoners de Kangir. Els revoltats van mostrar una sobtada unitat i van acabar amb els delators dels guàrdies. Les autoritats els van enganyar i van esclafar la rebel·lió però temps després el gulag va ser tancat silenciosament. Un dels motius, reconeguts oficialment, va ser la possibilitat que aquesta rebel·lió, que va acabar amb centenars de morts, es repetís. A partir dels anys 60 van continuar els camps de concentració però ja només anaven els dissidents “de veritat”. No eren gaire ben tractats, és cert, però els assassinats a gran escala en els camps van acabar. I a més va servir per desprestigiar el règim. Primera perquè milions de persones van tornar a les seves cases i explicaven part dels horrors que havien viscut i temps després perquè un dels antics presos, Soljienitsin, immortalitzaria el que va anomenar l’Arxipèlag Gulag i la revolta del Kengir. Una mostra de que en els pitjors moments d’opressió, pot haver esclats d’ira. I que els privilegiats no podran gaudir dels seus privilegis sense resistència i finalment amb un canvi de sistema que atenuï o canviï l’explotació.
Durant la Segona Guerra Mundial, molt més coneguda, també va haver revoltes als propis camps de concentració nazi. A Sobibor van matar una vintena de SS i auxiliars polonesos i van provocar el tancament del camp. Fins i tot a Auschwitz i Treblinka van haver rebel·lions. Anem més al passat. Espartaco és recordat com el líder d’una revolta d’esclaus contra Roma però va haver-hi tres grans rebel·lions més i si seguim amb l’esclavatge Haiti es va declarar independent després que els esclaus negres es rebel·lessin contra els seus amos francesos i després contra un exèrcit hispano-britànic i nou atac francès. El preu a pagar va ser brutal però van ser lliures. I també van provocar al Càrib un seguit de revoltes d’esclaus que van acabar malament. Acabem amb aquest repàs històric resumint que sempre que hi ha opressió i uns privilegiats que volen mantenir els seus privilegis acaben havent revoltes i acostumen a no triomfar. Però al final tenen la seva influència. Actualment, als països occidentals ha crescut la desigualtat social i ha augmentat la precarietat. Els més poderosos han incrementat el seu poder. Segons la història el què ha de venir està clar, molt clar.