El meu avi, un republicà català, va morir al camp de concentració nazi de Mauthausen. Quan? Probablement al 1940 o al 1941. Va fugir d’Espanya quan els franquistes van guanyar i ell i la seva família (dona i tres fills, un d’ells el meu pare) van ser internats primer a un camp de refugiats francès. La resta de la seva família acabaria tornant a Espanya però ell va ser enrolat pels francesos quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Els oficials francesos de la seva unitat es van rendir en massa i els nazis van poder apressar milers de republicans catalans. Poc abans de ser portat en els anomenats trens de la mort al camp va escriure una carta a la seva família on els assegurava que quan els alemanys els alliberessin podrien tornar-se a juntar i emigrar junts a l’Argentina. Allà (1940) tenia familiars i la possibilitat d’una vida millor a Buenos Aires. La seva dona, la meva àvia, va morir poc temps després a un poblet català: per malaltia, per pena o per una barreja de les dues coses? No ho sé. Sé tot això perquè el meu pare, quan jo i la meva germana, érem petits ens va llegir aquella carta. Era la seva manera de fer-nos veure a on pot portar la violència a gran escala. Sempre ho he relacionat amb una altra frase seva amb un assumpte molt menor (la meva baralla amb un company de classe): les guerres sempre es sap quan comencen però mai com acaben. Sempre he pensat què hauria fet si hagués estat en el lloc del meu avi i, de vegades, molt més reflexiu què hauria fet si fos el soldat i oficial alemany que els va traslladar en trens infectes a aquells republicans o els qui els vigilaven quan treballaven en una pedrera mortal on pocs sobrevivien?
 
I molt de temps després vaig tenir la resposta. No va ser en una epifania mística. Més aviat el contrari. Era en una tarda de diumenge avorrida on vaig veure per atzar una pel·lícula ambientada a la revolta de Sobibor, un altre camp de concentració alemany. A Sobibor un grup de jueus es van rebel·lar i van intentar fugir. Van matar una desena dels seus guardians i més de 200 presos van morir. Alguns pocs van sobreviure i van passar a la resistència polonesa contra els nazis. Temps després van explicar la seva història i es va convertir en una pel·lícula que es va difondre a tot el món. Empès per la curiositat vaig esbrinar si la pel·lícula era una exageració. Doncs bé, més enllà de les típiques heroïcitats made in Hollywood la història era certa. I vaig entendre que tot i en el pitjor dels moments podem elegir. El meu avi va elegir amb aquella carta donar una mica d’esperança a la seva família. Els rebels de Sobibor i, per cert també un grapat d’interns de Mauthausen, van elegir la resistència. Molts altres la ignominia i la majoria un intent desesperat de sobreviure. És trist constatar que la immensa majoria dels presoners no van rebelar-se i que la immensa majoria dels seus captors van ser uns malparits. Però també és bo constatar que també va haver herois i gent que va optar per una relativa dignitat, també entre els captors. I ara jo que sóc el net de Joaquín Moliné i que em queixo sovint dels temps de desgràcia i crisi que vivim constato que sí ell va poder elegir, tot i que fos mínimament, minúsculament, jo en circumstàncies molt menys desesperades també puc fer-ho. I vostè, l’hipotètic lector, també. I el demano, em demano, que elegim fer, en la petita mesura de les nostres possibilitats, que el món sigui una mica millor pels qui ens envolten. No ho demano. M’ho exigeixo.