La manifestació convocada pels sindicats, el vespre d’ahir dijous, 8 de desembre, ha deixat alguns titulars per a tenir en compte. D’una banda, la participació, en un dia que la climatologia no va acompanyar del tot i, de l’altra, la data escollida.
Una data ideal, festiva en un pont llarg, per a visualitzar de cara a l’exterior del país (els turistes) que a Andorra una majoria de treballadors demana salaris en consonància amb el nivell de vida actual. Però, una data, també, que per als de casa “potser” no era la més indicada si el que es buscava era una convocatòria de gent més elevada. A més, l’hora d’inici de la concentració (20 hores) en un lloc tan comercial com el Principat… Complicat.
Sobre la participació, passa com sempre i arreu. Segons unes fonts, a la crida si van aplegar entre 200 i 300 persones, mentre que per a d’altres, n’hi va haver ben bé entre 300 i 400. La pregunta és si en qualsevol dels dos casos, la xifra és suficient si el que es pretén és fer una demostració de musculatura reivindicativa garantint una manifestació reeixida i no córrer el perill que esdevingui una “minifestació”.
En un altre ordre de coses, també cal tenir en consideració que per als sindicats, “la cosa”, no ha acabat aquí; que el d’ahir és un dels primers episodis dels molts que, sembla, han de seguir venint. Gabriel Ubach, secretari general de l’USdA i portaveu dels sindicats, afirmava que es plantegen més mobilitzacions com aquesta de dijous, “coincidint amb ponts o festius, per a externalitzar la problemàtica i que se sàpiga a l’exterior”.
Anant més enllà, ahir, fins i tot, es va demanar la convocatòria immediata d’eleccions amb l’amenaça d’una vaga general.
L’evidència
Sigui com sigui, hi ha l’evidència que en la situació d’inflació actual, amb uns preus desbocats (tots) els salaris que percep una majoria important dels treballadors d’Andorra no permet arribar a final de mes amb uns estàndards de vida digna. És constatable el problema gravíssim de l’habitatge (poc de disponible i molt car), els preus en l’alimentació, el cost dels carburants, de l’energia… Tot plegat “dibuixa” un sistema, similar al de més països, que ha esdevingut fràgil i de difícil pronòstic pel que fa a un futur no massa llunyà.
Mesures
Amb aquest escenari ben preocupant, que uns reconeixen més que altres, a l’altre costat, hi ha el Govern i la patronal. Des de l’Executiu s’ha estat anunciant mesures que persegueixen intentar mitigar les mancances econòmiques dels treballadors. S’ha parlat d’increment salarial, s’ha impulsat la gratuïtat del transport públic, “s’intenta” intercedir en la bogeria dels lloguers i, en general, en la manca d’habitatge (no l’existent, que n’hi ha, sinó de disponible en el mercat) i, així, altres ajuts i subvencions. Però, cal fer-se una nova pregunta, o vàries: són mesures suficients? Aquestes, arriben tard? Es podia preveure l’escenari?
Tornant a les evidències, no només el treballador resident palesa aquesta situació, de vegades, angoixant. També la certifica el temporer que, en creuar la frontera, es troba un país que no és l’imaginat i que, tal com arriba, ha de marxar. O, ho certifica també que Andorra, amb el potencial indubtable que té, ja no desperta tant l’interès de treballadors estrangers per a guanyar-se la vida a les valls; quan valoren el salari que percebran, el preu i la dificultat per a trobar habitatge i, en definitiva, el cost de la vida, el seu interès desapareix. Llavors, és quan des del sector empresarial s’afirma que hi ha manca de personal i, a més, de personal qualificat.
Aquí, tothom ha de fer deures i, tothom, és tothom.
