La pervivència de l’extrema dreta francesa

Recentment vaig llegir un llibre sobre la història de recent de França i vaig comprovar una cosa que, si la mirem a fons, em fa replantejar-me la meva visió del món. No espereu cap gran descobriment torbador ni estrany. Tot és visible. El troç de la història que em va fer reflexionar és com al setembre del 1870 es va instaurar la tercera republica francesa, malgrat que la majoria social i política era monàrquica i molt tradicionalista. Però els partidaris de la monarquia estaven dividits entre els borbònics tradicionals (més o menys absolutistes) i els orleanistes (més o menys liberals), a més dels bonapartistes. La república va nèixer com una fórmula de compromís i temporal però va acabar subsistint i en cinc anys els republicans eren majoritaris. De fet, aquest règim va durar fins el 1940. Però el reaccionarisme seguia latent i tot i que a la llarga perdia les guerres d’opinió, conformava un teixit social important. Al 1940, com deia abans, la república francesa va caure davant els nazis i els reaccionaris francesos van col·laborar amb els invasors. Eren molts i es podria dir que la segona guerra mundial també va ser una guerra civil entre francesos d’extrema dreta i la resta. Quan la república va tornar, l’extrema dreta va revifar novament i tenir un nou vigor amb la guerra d’Algèria, quan els colons francesos no volien abandonar la seva supremàcia. De fet, des dels anys 80 hi ha un 10% i de vegades més d’un 20 o 25% de la població gal·la que els dóna suport. Conclusió de pur sentit comú: sempre hi ha hagut extrema dreta a França i podríem dir que a la resta del món. Però també extrema esquerra i centre dreta i centre esquerra.

Els conceptes polítics i socials canvien amb el temps però sempre hi ha gent que es mostra contrària a les reformes i els seus partidaris. I sempre hi ha radicals i moderats. I tots estan equivocats i tots tenen la seva part mínima de raó. L’extrema dreta (a França i fora de França) està equivocada perquè vol evitar els canvis que són inevitables perquè l’existència és fluida i els règims socials i econòmics trontollen i finalment cauen. No es pot aturar el pas del temps que tot ho deteriora i transforma. I’extrema esquerra no l’encerta perquè vol un canvi ràpid, molt ràpid que no s’adiu amb les grans resistències al canvi que totes les organitzacions, i la immensa majoria de les persones, tenen. Uns volen anar massa ràpid, els altres massa a poc a poc. I això sense tenir en compte que hi ha vegades en què els canvis són imprescindibles i altres són rebutjables. I és torbador per algú, com és el meu cas, que ve de l’extrema esquerra acceptar-ho. Acceptar que és veritat aquella dita que qui no és d’esquerres als 20 és que no té cor i que qui no és conservador als 40 no té cap és molt veritat. Però que també és cert allò que assegurava aquell escriptor català que a la llarga triomfen les idees d’esquerra ja que si no fos així encara estaríem caçant mamuts amb llances. En definitiva, que les persones som molt i molt poqueta coseta. Però…i això és el més rellevant: les persones importem molt poc però importem. I crec que això és el més torbador i esperançador: veure el panorama en la seva globalitat, l’extrema dreta, la dreta, l’esquerra i l’extrema esquerra com a quelcom inevitable i al mateix temps molt parcial, et deixa sense alè. Però quan ho acabes superant descobreixes que la veritat sempre allibera.

TOTES LES NOTÍCIES